Etiqueta: dones

  • Elles són dones pallareses

    Elles són dones pallareses

    riu Noguera Pallaresa foto: www.manelsanz.cat

    Elles són dones pallareses. Dones vingudes d’altres contrades: la més llunyana, del Perú, i la més propera de Tàrrega. Elles són les noves pallareses.

    Manel Sanz, setembre 2021. “Forasteres, dones nouvingudes, immigrants, de fora, venedisses, de pravall, sin papeles”. Aquesta llista està extreta de la pàgina de Facebook “Parla pallarès”. Vaig fer-hi un post i un nombre important de membres van intervenir-hi explicant com les persones nascudes al Pallars anomenen les persones vingudes d’altres terres. Les dones que formen part del reportatge; (quinze) han nascut al Níger, Sabadell, el Marroc, dues a Barcelona, a Holanda, el Perú, Mataró, Alemanya, la República Dominicana, Palestina, Polònia, Lleida, Tàrrega i Sant Joan de Vilatorrada. [les entrevistes les veureu dins de la linea del temps, a continuació. ELLES SÓN DONES PALLARESES. QUI ÉS QUI: > >] [pots visualitzar-ho en navegadors moderns: Opera, Chrome, Microsoft Edge. Si no pots visualitzar… https://www.quei15bcn.com/dones-del-pallars ] [per la qualitat els vídeos millor visualitzar: tauleta, ordinador]

     

    riu Flamisell                                       foto:www.manelsanz.cat

    María Sánchez, John Berger

    Jo he nascut a Barcelona i, com elles, el Pallars Jussà no és la meva terra de naixement. No és la meva terra d’acollida, ni de treball diari. D’elles quinze sí. Compleixen els requisits que vaig marcar-me: dones nascudes fora del Pallars Jussà, d’entre 18 i 40 anys, que visquin en diferents llocs del territori pallarès. Alguna d’elles sobrepassa els 40 anys. Ara bé, complir fil per randa, meticulosament, tots els detalls del projecte original és quasi impossible.

    La meva relació amb el Pallars és familiar: la mare és nascuda al Pont de Claverol. Després de molts anys, l’any 2017 vaig decidir fer el meu primer reportatge sobre aquestes terres, Els Balust i el Pallars Jussà. No pretenia fer una història familiar -Balust és el meu segon cognom- i crec que ho vaig aconseguir. Vaig teixir-hi bones amistats i em va servir per conèixer familiars desconegudes.

    Com es diu al món de les arts escèniques, aquest reportatge és coral, no hi ha una veu cantant: són quinze dones que han aparegut al meu món gràcies a les xarxes de dones que he entreteixit en el moment de la producció. La Trini, la Gemma, l’Anna, la Roser, la Palmira…cada una d’elles ha fet possible creuar afectes telefònics amb el responsable de producció.

    Unes paraules llegides al llibre de María Sánchez Tierra de mujeres  (ella les extreu d’Un hombre afortunado de John Berger) s’han convertit en el moll de l’os d’aquest reportatge: “[…] Para quienes están detrás del telón, junto a los pobladores, los referentes del paisaje ya no son sólo geográficos, sino también biográficos y personales.” Aquestes dones, totes, ens han donat un repertori de la seva vida, detalls precisos per entendre com viu una dona -aquella, ella i elles- que s’ha instal·lat en aquest Pallars i que vol ser reconeguda d’igual a igual. No volen ser nouvingudes: algunes tenen fills pallaresos i d’altres els volen tenir aquí; d’altres treballen aquí perquè sí. D’això se’n diu arrelament. Elles són dones pallareses.

    Aquestes dones, totes, ens han donat un repertori de la seva vida.

     

    riu Noguera Pallaresa
    riu Noguera Pallaresa                                       foto:www.manelsanz.cat

    Les noves pallareses

    Elles són creadores del present. Lliures per desplaçar-se d’aquí cap allà, de crear noves famílies -la Cúria romana s’espantarà en sentir l’afirmació que “les seves famílies estan compostes amb altres éssers vius, com gats i gossos.” D’anar on la feina les reclama, amb la força i la confiança d’estar segures que la seva decisió alegrarà tots els membres de la família. I, per descomptat, canvis professionals per estar més a prop dels seus i trobar noves eines per guanyar-se la vida, i retrobar paisatges i sons pallaresos.

    En l’arribar, després de creuar l’Atlàntic, senten altres llengües llatines, com el català del Pallars. Deu ser el jet lag? “No entiendo nada” Una llengua en què els nens fan cabussetes – tombarelles), en què es diu eixir per sortir d’una habitació i en què la paraula més dolça de qualsevol idioma,  el petó, és un potxó. El català, aquí, és l’eina bàsica per entendre l’entorn i les persones, i l’escola de formació d’adults de Tremp ho facilita. Moltes de les dones entrevistades n’han estat alumnes.

    El Pallars Jussà i el corrent de l’aigua

    Les aigües ràpides del Noguera i el Flamisell neixen a les muntanyes de tocar de casa, de les fonts, de petits brolladors als boscos. El so del riu i de les fonts és present al paisatge pallarès. El poeta Perejaume, de Sant Pol de Mar, escriu al seu llibre Fonts líquides, al capítol La flor de l’aigua, “Segurament que no hi ha so, al món, com l’aigua d’una font.”

    L’aigua es barreja entre les pedres. Els arbres caiguts construeixen revolts on l’aigua s’atura i on la truita comuna i la reboseta, peixos autòctons, descansen de les aigües ràpides del riu.

    El català, aquí, és l’eina bàsica per entendre l’entorn i les persones.

     

    L’embassament de Sant Antoni

    És un embassament que pertany al riu Noguera Pallaresa. El forma una presa situada a l’estret de Susterris, al municipi de Talarn, i s’estén pels termes de la Pobla de Segur, Salàs de Pallars, Conca de Dalt, Talarn i Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà.

    L’embassament comença a la vall antigament coneguda com a Susterris, des d’on s’estén cap al nord; la cua arriba a la Pobla de Segur i al Pont de Claverol. Va negar l’església de Sant Antoni de Susterris i bona part de les terres de la Comanda de Susterris.

    La seva construcció es va iniciar l’any 1913 per part de l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la canadenca Barcelona Traction i coneguda per aquest motiu com La Canadenca. La construcció de la presa i de les dependències de la central portà una certa riquesa i renovació als pobles de l’entorn, com ara Vilamitjana, on anà a residir durant el temps que durà la construcció de la presa, una bona part dels obrers de la constructora. (font Wikipedia)

     

    Una comarca sense extremitats

    Quan estem davant d’un mapa polític o administratiu, com ho és el del Pallars Jussà, molts de nosaltres busquem similituds amb formes conegudes: aquí hi veurem un cap i un cos, ara bé, on són les extremitats? Diria que aquesta comarca, fent una metàfora, ha perdut les extremitats amb les nombroses emigracions a altres terres.

    El poblament al Pallars ve de lluny “Les empremtes humanes més antigues corresponen a un assentament del paleolític inferior als Nerets” de fa uns 200.000 anys. Ho afirmen Jordi Rosell i Xose Rodríguez en un estudi publicat al número 5 de Collegats.  La població el 1857 superava les 26.000 persones. El moment amb més població, durant el segle XX, és 1920, coincidint amb la construcció de l’embassament de Sant Antoni a la conca de Tremp: 20.485 persones  Cent anys més tard, i amb dades de l’Idescat, la població avui és de 13.227 persones. La falta de projectes empresarials, la manca de polítiques públiques, l’envelliment de la població i l’última crisi del 2008 han reduït la població en un 64%. En aquest territori de 1.343 quilòmetres quadrats la densitat de població és la tercera més baixa de Catalunya.

    Població i dones residents

    Si ens endinsem en el territori i passegem per les dues poblacions més grans (Tremp, la capital de la comarca, i la Pobla de Segur), hi trobarem una ciutadania embellida. En el cas de les dones, el 39% té més de 65 anys, mentre que a la resta de Catalunya aquets percentatge és del 27%.

    L’informe de la Generalitat, Projeccions de població 2013-2051, assenyala que “La població major de 64 anys és d’1,3 milions el 2013 i representa el 17,4% de la població total a Catalunya. En l’horitzó 2031 la població major de 64 anys seria d’1,8 milions i representaria el 23,9% de la població total. A llarg termini, en l’horitzó 2051 la població major de 64 anys seria de 2,4 milions de persones i representaria el 30,8% de la població.” L’envelliment mesurat en termes relatius dependrà de les millores en la longevitat en combinació amb altres components demogràfics, especialment la migració.

    Les dones d’aquest reportatge són migrants, procedents de la resta d’Espanya, de la Unió Europea i de països tan llunyans com el Perú o la República Dominicana.

    Aquestes dones són el present, i a la vegada el futur, d’aquesta comarca. Són la saba necessària per teixir un territori on tots els estudis apunten a una reducció de la població a favor dels grans nuclis de població. Segons els mateixos estudis de projecció de població, al Pallars Jussà decreixerà un 3% en el període 2013-2026.

    L’economia tampoc no ajuda les dones pallareses que cobren una pensió contributiva de la seguretat social de 874 euros de mitjana, mentre que a Catalunya és de 1041 euros. La meitat de la població, 6.453, són dones i 903 són nascudes a l’estranger.

    Les dades oficials que registren l’atur de les dones indiquen que és del 52% , i que les dones afiliades a la seguretat social són el 45% del total de les persones registrades. L’atur i l’afiliació a la seguretat social, assenyalen de nou la precarietat de l’economia de les dones. [les entrevistes les veureu dins de la línea del temps, a continuació ELLES SÓN DONES PALLARESES. ENS PARLEN DELS SEGÜENTS TEMES : > > >]

    La densitat de població al Pallars Jussà és la tercera més baixa de Catalunya.

    Des de el Xiringuito d’Aramunt                                    foto: www.manelsanz.cat

     

    serra de Carreu-Sant Corneli                           foto:www.manelsanz.cat

    El futur del Pallars: les dones

    Cada una de les quinze dones aporta les seves experiències, crec que sinceres, en aquest reportatge. Hem intentat donar a cada una d’elles el temps necessari per conèixer-ne l’opinió sobre el món laboral, econòmic, o sobre les relacions personals que les afecten, sense oblidar el seu futur al Pallars Jussà.

    La Jenny, la Sandra, la Kaoutar i la Summar segueixen omplint sol·licituds per aconseguir legalitzar la seva estrangeria. Quin maldecap per a elles i les seves famílies estar pendents d’aquesta llei injusta, que no només les afecta a elles, sinó també al territori i a les empreses que volen contractar-les. Ser nouvingut a una terra desconeguda és sempre tenir un plus. Un sentiment íntim que només el coneixen elles. No hem sentit, durant les entrevistes, la paraula racisme, la Rianne, nascuda a Holanda “ho tens més fàcil sent rossa, ella ho és, que portant un mocador al cap” fen referència al khimar, que cobreix el cabell, el coll i l’esquena.

    Dones arribades al Pallars com a heroïnes que estan en trànsit per trobar noves eines per viure a la terra dels seus avantpassats. No és un retorn buscat, però ara sí escollit. La Mila ens confessa “el Jussà és una terra on pots ancorar la vida.”

    Els avantatges del teletreball et permeten tenir l’oci a tocar. Aquí el treball et lliga a l’ordinador, i et fa estar pendent dels pocs repetidors que donen escassa cobertura a la telefonia mòbil i a internet. Les hores volen per a la Shanti,  a l’espera de pujar per muntanyes per on viatges en el temps per descobrir els orígens de l’evolució de la Terra i de la vida. Els valors geològics d’aquestes muntanyes han fet que el 2018 fossin reconegudes com a Geoparc Mundial de la UNESCO.

    Les muntanyes, els rius Noguera Pallaresa i Flamisell, lo llac, com molta gent anomena el pantà de Sant Antoni, son la natura que uneix cada una d’aquestes persones per fer excursions amb bicicleta, escalar per les roques del congost de Collegats, fer acampades amb els fills i la parella, i caminar per estar soles, a dins dels boscos de la vall Fosca. L’Aleksandra va trobar la sanació aquí, al Pallars.

    Ella viu i treballa on troba feina, tot el contrari del teletreball: ella desplaça el seu cos. Ve de molt lluny, del Níger. La Hadiza és forta físicament i no dubta en les paraules que empra a l’hora de parlar del seu país, o de les seves relacions personals “tinc un amor al Pallars; m’agradaria estar més amb en Dylan.”

     

    Sant Engràcia                                foto: www.manelsanz.cat

    Un espai per expressar-se

    D’Elisabets en tenim dues. Per un costat la nascuda a Sabadell, que ha fet un viatge des del sector econòmic secundari, l’arquitectura, fins al sector primari, la ramaderia. Viu i treballa entre les dues comarques pallareses. Molt lligada al món reivindicatiu català, forma part del Consell d’Òmnium Cultural del Pallars. Viu la terra, l’estima.

    I, per l’altre, Elisabet és de la terra ferma, de més avall del Pallars, arribada de la mà d’una amiga. Confia en els joves per canviar-ho tot, i creu que el futur és viure als pobles: “les ciutats són molt cares. Aquí ho tenim tot.”

    La Sauqui, com diu el seu Instagram, no deixa cap dubte: solidària, feminista, d’esquerres, sobiranista…Mare, lligada a la terra i, sobretot al mòbil… Fins a l’últim moment contestant missatges de Whats-App. La seva samarreta confessa la seva postura negativa a la candidatura dels JJOO d’hivern 2030. La Núria no deixa d’expressar cap idea.. “ per cert, no voleu parlar de la municipalització de les hidroelèctriques…?”

    John Cage, compositor del silenci amb la peça  4’33”, si hagués conegut la Núria Agulló, no l’hauria creada. La Núria xerra diria que està molt bé dels pulmons, no hi ha silenci entre paraula i paraula. Les seves respostes tenen totes molt de sentit. Va dubtar a l’hora de participar en el reportatge. Ella sempre ha volgut estar sempre en segona línia. Els quaranta l’han ajudada a fer el pas d’expressar i posicionar les seves idees.

     

    Des de Claverol, l’Eva ens rep a casa seva d’estructura vertical, escales… i per fi, una terrassa oberta a tot el Pallars: la serra de Carreu, el pantà, la Pobla, Salàs, la serra del Montsec, l’infinit. S’asseu a la cadira i com si hi estigués enganxada, no es mou, l’única part que es mou és el cap. Les paules brollen, és molt simpàtica. Barcelonina de Nou Barris de parla castellana fins que va conèixer el seu marit. Molt arrelada al territori, fa disset anys que viuen aquí.

    Gravem a casa de la Cèlia, a la Pobla. Aquí hi està posant en marxa el seu nou projecte, pensat per reeducar el cos, sobretot el de les dones: noves cultures, noves eines. És fisioterapeuta. En parlar dels seus fills i dels esports de risc, s’emociona. Treballa les seves pròpies pors: la muntanya està plena de perills i se n’ha de ser conscient.

    Aquestes dones són el present, i a la vegada el futur, d’aquesta comarca.

     

    Vareta de saurí (naixement del riu Noguera Pallaresa)    foto: www.manelsanz.cat

    Bibliografia utilitzada: Tierra de Mujeres, María Sánchez. El Riu de les dones , Manuel Arras. El meu Pallars, Joan Lluís. Historia del Pallars Jussà, Josep Bertran.  Fonts consultades: IDESCAT

    Gràcies a totes a les dones participans: Aleksandra Skrzypek, Cèlia Guasch, Elisabet Creus, Elisabet Romero, Eva Llamas, Hadiza Kimba, Jenny Rosado, Kaoutar elKibibi, Mila Haru, Núria Agulló, Núria Sauquillo,  Rianne Henstra, Sandra Ubaldo, Shanti Van der Schoot, Summar Rasras.

    Gràcies a les persones que han fet possible connectar amb les dones participats: Trini Boixareu Balust, Elisenda Algueró, Palmira Gabernet, Guillermina Subirá, Fari Fàbregas, Anna Balust, Sílvia Romero,  Anna Servet, Xavier Rivero, Mireia Font de Casa Leonardo,

    Institucions públiques Centre de formació d’adult de Tremp, Anna Corts. Epicentre Pallars Jussà, Flors Albert. Centre de documentació Joaquima Alemany (I.C.Dones). Oficina jove Pallars Jussà, Roser Ràfols.

    Equip que ha fet possible aquest reportatge:   Idea i realització, Manel Sanz. Disseny gràfic i web Quei15bcn.com, Rosa G. Baselga. Comunicació, Juan Carlos Valén. So directe, Maite Prats. Web manelsanz.cat, Marcel Sanz. Fotos de Círculos de Mujeres, Artur Ribera.

    Les quinze dones pallareses

     

    Elisabet Romero
    Elisabet Creus
    Cèlia Guasch

     

    Aleksandra Skrzypek
    Summar Rasras
    Shanti Van der Schoot

     

    Sandra Ubaldo
    Rianne Henstra
    Núria Sauquillo

     

    Núria Agulló
    Mila Haru
    Kaoutar elKibibi

     

    Jenny Rosado
    Hadiza Kimba
    Eva Llamas
  • Dones fortes, 10 anys després, vídeo de BTVnoticies

    Dones fortes, 10 anys després, vídeo de BTVnoticies

    [zilla_social]

    M’entrevista BTVnoticies per explicar l’exposició de fotografies de dones fortes a @quei15bcn . Febrer 2018


    #donesfortes

    Dones davant del mirall, una mirada entre el simulacre i la vida

    Una fotografia és sempre un retall en el temps i en l’espai, una operació sobre la realitat d’on arrenquem els objectes del natural fluir del temps per traslladar-los a un temps paral·lel, a un nou espai diferenciat, el de la representació fotogràfica en el qual s’atura i congela el que mai resta immòbil, s’aïlla allò que mai està separat, allò que només té sentit dins d’un marc de referències mútues. Amb la fotografia assistim al naixement d’una realitat nova, autèntic simulacre, que irromp en el món amb la vocació de colonitzar l’objecte representat, de substituir-lo per la seva aparença, per la seva empremta (química – lumínica) que paradoxalment se’ns presenta a la percepció com més real que la pròpia realitat de referència, en el que constitueix un fenomen inherent a la mateixa essència del fet fotogràfic. En la fotografia, però, el poder d’autentificació s’anteposa al de representació i més enllà de l’extensa xarxa de codis o sistemes culturals que la travessen, de prejudicis ètics o estètics, de mirades i interpretacions, mai deixa de bategar el pols d’una presència. La fotografia sempre assenyala, indica un objecte que necessàriament va existir, que necessàriament va ser allà, i que aconsegueix la seva condició d’imatge a través d’una autèntica transfusió de realitat des de l’original a la còpia, que quedarà per sempre amarada per aquella“ espurna de vida“ que emana del contacte físic amb l’objecte, com si es tractés d’una mascareta mortuòria, fet que farà, de l’acte fotogràfic un instrument útil des del qual transitar, com succeeix amb les imatges d’aquestes dones, des de l’àmbit inert de la còpia fins al secret íntim d’ allò que és viu.

    Dones Fortes

    Dones fortes_Elena

    Potser és en la seva condició d’empremta on resideix la fascinació primitiva que la fotografia exerceix sobre l’observador, un observador que assisteix expectant a un nou naixement, a l’objecte d’una segona vida que emergeix al prendre’l del fluir natural del temps i traslladar-lo a un temps incorruptible, a un temps resistent al propi temps i als seus efectes. Una operació que ens revelarà tota la seva potència seductora en l’àmbit del retrat, en el qual allò que salvem de la ruïna és el cos. Procedim a embalsamar-lo en la còpia, salvant-lo de la corrupció, fixant la identitat de l’objecte més enllà de qualsevol canvi, de tota alteració, d’un objecte, d’un cos, que per bé o per mal quedarà atrapat i exposat a la seva dissecció en la fotografia, en aquell àmbar d’halurs d’argent que el retindrà per a tota la vida, per a tota la mort.

    Fotografiem cossos, fotografiem persones, i mitjançant aquest acte satisfem un desig atàvic, atrapar en la còpia, en la representació, allò que la natura sempre temporal de l’home ens nega i així lleguem al futur presències, il·lusions de presències, rastres de vides que el temps ens lleva i amb les que procedim a construir un present extens, expandit, a partir de les empremtes del passat que s’hi eternitzen i es transformen en un dels seus components indissolubles.

    L’home, la dona, contemporanis ja no podran prescindir, sense sentir-se esquinçats, d’aquest panteó d’imatges supervivents, d’aquí que ens apressem a fotografiar i a deixar que ens fotografiïn, a donar els nostres cossos al record etern, de la mateixa manera que ho fan aquestes dones, que a l’ oficiar els seus cossos a la visió freda de la lent, es disposen a fixar la seva identitat en el temps, tot i que una fina intuïció les alerta a l’exposar els seus cossos a l’eternitat que emana de la càmera, que també ho estan fent a la seva freda mirada d’acer.

    En exhibir-se davant l’ull impúdic de la càmera, que explora els seus contorns, que cartografia la seva geografia corporal, coneixeran la torbació que sorgeix d’aquest mostrar-se, que al mateix temps que les estranyarà d’elles mateixes, les confinarà a la consciència del seu cos, d’aquell cos sempre absent malgrat la seva presència, sempre lleu i eteri en el què fer de cada dia i que davant la presència descarnada de la càmera, es mostrarà en tota la seva sòlida corporeïtat, revelant-se en la seva condició de refugi d’una íntima i profunda veritat, el secret d’aquesta soledat que som, d’aquesta singularitat irrepetible que cadascuna d’aquestes dones és i de la qual són custòdies i defensores davant del món. Perdudes, a l’altra costat del mirall, allunyades de si mateixes, s’enfrontaran al repte impulsades per un secret i petit desig de perdurar, per saber una mica més de si mateixes, del que som des de la mirada de l’altre, i per la complicitat que el fotògraf, conscient de l’ envergadura del seu acte, ha sabut crear en l’espai no visible de la càmera, en aquelles petites històries que ens condueixen cap a l’instant únic i irrepetible del clic de la càmera, trossos d’experiència, de vida en brut, que es resisteixen a l’instant, que mai es deixen atrapar totalment en la fina xarxa del negatiu, i que empenyen aquell que mira, el fotògraf, en la pulsió impossible, mai consumada, d’atrapar la totalitat de la vida en un instant.

    Només la consciència que sorgeix d’aquest espai de relació, d’aquest espai d’experiència, permetrà desactivar la torbació, el gest hieràtic i congelat, fent possible que aquestes dones es mostrin, s’expressin i despleguin tota la textualitat dels seus cossos, d’uns cossos que diuen de si mateixos, que parlen des de les seves formes com ho farien les paraules en el text, d’uns cossos que es transfiguren en signes que refereixen a uns significats, a una xarxa de significats, propis i aliens, que es baten i disputen sobre el seus càlids territoris íntims, ara si, descarnadament i orgullosament exhibits. Cossos que al mostrar-se diuen de sí, però que també diuen de l’altre, de l’autor, aquell qui posa el seu engany en escena, presentant-nos el simulacre com a autèntic, mostrant-nos el seu objecte, nou dones, com pedres brutes, sense polir, arrencades de la naturalesa, quan darrere el gest, darrere el clic sonor de la càmera, s’hi amaga una autèntica voluntat de domini, una voluntat que sigui des de la pura pulsió o des del discurs raonat i la premeditació de l’acte, està modelant el seu objecte des d’un lloc teòric, des d’un ordre simbòlic, el seu, un lloc que s’oculta a la mirada i des del qual s’està, malgrat tot, interpretant l’objecte, parlant a través d’ell, posseint-lo en la seva representació, per fer-nos arribar un univers particular i singular, una veritat, la de l’autor.

    Dones fortes_Rosa

    Ni són arbitraris els fons, neutres i austers, que cerquen despullar l’ànima de l’objecte, desposseir-lo buidar-lo de tot vincle extern amb el seu món, ni ho és la severitat dels enquadraments que en cap moment estalvien a la model la feina d’enfrontar-se amb els seus fantasmes, les arestes no desitjats dels seus cossos, que assoliran en la còpia la bellesa d’allò tràgic, d’allò autèntic i singular, d’allò que esdevé bell després d’una llarga i fatigosa lluita contra el temps, contra els rols socials, contra models imposats, contra la no acceptació del que som, una dura lluita que pren, en el cos femení, caires èpics.

    Fons i enquadraments i una il·luminació sense concessions, sense edulcorants, eines al servei d’un projecte, d’una posada en escena que cavalca entre el retrat i la crònica, entre la tendresa de la contemplació i la violència de l’anàlisi, entre la mirada desinteressada i el bisturí del cirurgià, doble perspectiva que reflecteix la visió de l’autor, probablement nascuda de la seva genealogia escindida, dividida entre dos universos creatius, l’art i el periodisme.

    Tot i que és cert que la fotografia significa sempre la mirada de l’autor, també ho és que mai pot deixar de significar el seu objecte, un cos, una mirada, que es resisteix a la força modeladora del subjecte, que pugna amb ell per imposar la pròpia narració de si mateix, que des de la seva voluntat de ésser, conquerirà, invariablement, un espai propi més enllà de la mirada de l’altre. Un espai imprevist emergeix de la trobada, una realitat nova que mostra, tant la veritat del subjecte com la de l’objecte, com un territori d’allò real emancipat de tota voluntat, independent i autònom, que supura a través de la càmera i que només es desvela des de l’ univers conceptual de l’espectador.

    Aquestes fotografies que observem només poden ser el producte d’un compromís, d’un espai d’intimitat, invisible a la càmera, en el que la mirada del fotògraf, una mirada masculina, negocia, pacta, vol anar a trobar una mirada diferenciada, una mirada femenina, que sap i vol reconèixer en els ulls que miren una veritat ètica inescrutable, un jo que ens interpel·la i ens demanda cura, afecte, reconeixement de la singularitat d’una vida, de cada vida. I és en aquest diàleg que es configura l’espai necessari perquè aquests cossos narrin en llibertat la pròpia consciència de si mateixos, que juguin i experimentin amb aquest desconegut, descobert a l’altre costat del mirall, que som nosaltres mateixos, i que els seus cossos sorgeixin no com a estereotipat objecte masculí de contemplació, sinó com a narració que significa al mateix temps un ésser i un estar en el món.

    Dones Fortes_ Miren

    Dones Fortes_ Miren

    El cos ens parla sempre des de la seva perifèria sensible, diu qui som i desplega al seu davant la seva pròpia narració, no en va el cos emana com una font d’identitat primera, és mitjançant el cos que ens coneixem i reconeixem i al mateix temps som reconeguts, és mitjançant el cos que diem qui som, ell ens disposa davant del món, ell diu el seu sexe, el color de la nostra pell, la nostra edat. Es per la forma com nosaltres posem el nostre cos en escena que els altres saben de nosaltres, és a través del cos que ens individuem, que ens presentem com a diferents davant del món, abans que res som cos, jo conscient i cos es fonen en una realitat indissociable que opera com un text, com un signe que significa el que som, com una narració que ens explica i detalla, un text, que malgrat tot se’ns oculta a nosaltres mateixos, de la mateixa manera que se’ns amaga aquella part del que som que només els altres coneixen i que només davant el mirall reconeixem. D’aquí ve la curiositat i perplexitat enfront la nostra pròpia visió, d’aquí en sorgeix la dificultat d’habitar el nostre propi cos davant la càmera, dificultat que no ha impedit a aquestes dones desplegar, davant la presència continguda del fotògraf, trasmudat en testimoni, en notari d’un prodigi, tota la multiplicitat de matisos, de registres, dels quals elles, dones, més que ningú són portadores, des de la seva privilegiada relació amb el cos. Per la seva proximitat a la natura, per la seva capacitat de donar vida per ser un altre i parlar des del cos a l’altre, per la seva capacitat de relació, perquè ancestralment s’han ocupat de tenir cura dels nostres cossos, de sanar-los i amortallar-los, pel silenci històric que han sofert i que ha fet que la seva veu es canalitzi a través del cos, de les emocions, d’un univers sensorial ric i complex.
    Des d’aquest univers conceptual, des d’aquest fet d’estar en el món, des d’aquest ordre simbòlic que els pertany, i des de la sensibilitat de l’autor per captar-lo, aquestes dones fan parlar els seus cossos, que diuen tendresa, que diuen amor, que diuen sensualitat, però que també parlen de temor, de frustració, de dolor, de cossos que es recullen sobre sí mateixos, que es mostren en tota la seva indigència, insegurs, vulnerables, cossos dèbils que parlen, però, d’una força infinita, de perseverança, de capacitat de lluita, d’orgull i del valor de lluitar per la vida, contra els seus monstres. Cossos que ens parlen del pas del temps, de les empremtes irremissibles del passat, de les que son amb el seu pesar o de les que varen ser el seu voler desig, del present, d’un present fugaç i efímer que projecta il·lusió i temor vers el futur, cossos que parlen de si mateixos i així parlen de tots, cossos que a l’obrir-se en la seva intimitat estan assolint el nucli central d’allò universal, d’allò íntim que tots podem reconèixer com apropi i que ens convida a obrir-nos a l’altre i a la seva diferència.

    Podem contemplar aquestes imatges en tot el que tenen de simulacre, de còpia de la realitat, de construcció formal, de llums i ombres, de masses i textures, però al meu entendre, si a alguna cosa ens estan convidant, és a acostar-nos a elles en la recerca de la seva realitat referent, de la seva condició d’empremta, d’alè de vida, de pell, d’afecte, d’emoció, que han quedat condensades, recollides, en les mirades d’aquests cossos, d’aquestes dones que ens recorden una vegada més que la vida brolla en la més inhòspita de les naturaleses, inclosa la del simulacre, la de la còpia. Potser, només per això, hi ha dones en aquest conjunt d’imatges, perquè elles són portadores de vida, perquè elles simbolitzen més que ningú aquesta connexió amb la naturalesa íntima de la vida, que saben tenir cura i mimar i que el fotògraf, Manel Sanz , cerca i troba, reconfortat, en la seva proximitat.

    Javier García

    Dones fortes
    exposició de fotografia #Donesfortes manelsanz.cat