Blog

  • Els Balust i el Pallars Jussà

    Els Balust i el Pallars Jussà

    He rebut el 29è Premi Pica d’Estats per aquest  treball al millor reportatge d’internet de la Diputació de Lleida

    Manel Sanz

    El meu cognom és Balust per part de mare. La Lola, la meva mare, va néixer el 1916 a El Pont de Claverol al Pallars Jussà. El meu avi, el seu pare al Pallars l’en diuen padrí, era raier, i va neixer a Claverol el 9 d’octubre 1877. El Pont de Claverol és a un centenar de metres de la Pobla de Segur. Els dos pobles estan dividits pel riu Noguera Pallaresa, d’aigües ràpides que  arriben al pantà de Sant Antoni. El riu perd el seu nom al congost de Mu i acaba desembocant al riu Segre.

    foto: manelsanz
    Espai Raier La Pobla de Segur  foto: manelsanz

    La construcció de l’embassament de Sant Antoni va començar l’any 1912, expropiant les terres i els masos a moltes famílies. El 1917 els Boixareu que tenien la finca, un molí i terres es van haver de traslladar al Pont de Claverol. Vint anys després la Noguera Pallaresa torna a passar per damunt de les cases del Pont.
    L’octubre de 1937, les importants pluges produïdes a Viella, van provocar el creixement de l’embassament de Sant Antoni, fins a cobrir una part del Pont de Claverol. Hores més tard es va generar un tsunami, va arrossegà totes les cases que eren en la conca del riu, i va deixar sense habitatges a nombroses famílies, entre elles els Boixareu i els Balust. La Trini ens explica en el vídeo com les van rescatar a ella, de pocs dies de vida, i a la seva mare.


    Els Balust i el Pallars Jussà
    No hi són tots; aquest reportatge parla d’alguns dels Balust. Tampoc hi són representades totes les terres del Pallars Jussà. Els Balust dels que parlarem més avall viuen a la Pobla de Segur, a Salàs del Pallars, a Toralla i a Bellaterra -Barcelona-. Tots han nascut al Pallars Jussà i tots porta’n el mateix cognom, uns del pare i d’altres de la mare.
    El Martí Balust tenia 15 anys quan l’empresa E.N.H.E.R. va tancar la fàbrica de ciment a Xerallo. Això va provocar que la seva família canviés el seu paisatge prepirinenc pel mar a la ciutat de Tarragona. En Martí va patir els temors de l’adolescència. Es va ajuntar la desubicació personal i el canvi de territori.
    L’Anna Balust sempre ha viscut entre la Pobla de Segur i Salàs de Pallars. Ella i el seu marit, Joan Fàbregas, excel·lent escultor, viuen a la Torre Barta i  han convertit la Torre en una lliçó d’història de Salàs del Pallars. Ella se sent molt Balust, el seu pare, l’Elies era tot un personatge: campaner, jutge de pau, agutzil i escombriaire.
    La Carmen i la Trini Boixareu Balust són germanes, la Trini és la gran. Les dues van fer el mateix camí, va ser en uns anys de diferència, van arribar a Barcelona. Les van acollir a la residència de monges de la Sagrada Família, al carrer d’Avinyó. Avui és un col·legi de la mateixa congregació. La Trini es va convertir en una executiva d’Aceros Boixareu. La Carmen en una infermera; per a ella anar a Barcelona, i després a diferents ciutats d’Europa, va aconseguir la seva independència.
    Cada persona és un món, com diu el refrany. La Júlia Balust de gairebé 80 anys, viu a Toralla, i durant l’entrevista, la memòria del seu pare hi és present. Un Balust, en Saturnino, que va morir a la presó de Lleida durant la postguerra. La seva culpa, ser roig. La Júlia està a punt de recollir un document de la Generalitat de Catalunya que certifica la nul·litat de ple dret del judici del seu pare.


    Els orígens dels Balust
    Va ser una novetat per a mi, trobar un antic poble amb el nom de Mas del Balust. Al terme municipal de Salàs de Pallars, en la serra de Sant Marí, està situat el Mas, avui en ruïnes. L’antroponímia, la branca que estudia els noms propis, no ha estudiat aquest cognom. Però el lingüista Joan Coromines en els seus estudis sobre etimologia diu que «Balust procedeix d’una arrel bascoide bastant comuna en català, potser emparentada amb el basc.»
    Algun dels Balust que he entrevistat no coneixien l’existència d’aquest Mas. En l’actualitat un dels Balust de Salàs és el propietari del Mas.
    Aquest arbre genealògic correspon als nascuts al Mas del Balust. Està  signat pel capellà Manuel Lluent i Balust a Torallola, 1 de setembre de 1921.

     

    Arbre genealògic Casa manso de Balust- ACPJ _Glòria Gelabert . Arxiu Pallars
    Arbre genealògic de Casa Manso de Balust- ACPJ _Glòria Gelabert. Arxiu Pallars

    Pascual Madoz, en el seu Diccionari Geogràfic d’Espanya publicat en 1849 diu del Mas de Balust «que posseeix una pedra, que li donen els naturals, un valor extraordinari per la seva celebrada virtut, per curar els núvols dels ulls, la pedra dels quals, segons s’assegura, fa 500 anys que pertany a aquesta casa.» El cognom Balust ve de lluny, segons Joaquim Miret i Sans, des de l’any 1214.
    La Sílvia Romero treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística del Pallars Jussà. Ens descobreix els moviments de població del Pallars, des de l’època medieval fins avui. Ara és difícil d’entendre com era el Pallars, cent anys enrere, però la demografia i la història ens ho expliquen.

    Cervesa artesanal Mas Balust: La imatge de la marca és l’àguila bicèfala, emblema dels Comtes del Pallars. foto:manelsanz

    L’emigració volguda, l’emigració per obligació
    Les terres es queden i les persones marxen. Com diu el tango Caminito de Carlos Gardel:

    Desde que se fue,  triste vivo yo, caminito amigo, yo también me voy.

    La pressió demogràfica i les crisis alimentàries que va patir el Pallars van fer que les persones es desplacin a la recerca de feina, per sobreviure a les crisis econòmiques. «Tenim molts familiars a Xile i a l’Argentina, a més de Barcelona i a Lleida.» assevera la Sílvia Romero.
    El 1954 la Trini Boixareu Balust, amb 16 anys d’edat, decideix anar a estudiar comerç a Barcelona. Viu en una residència de monges al carrer d’Avinyó, on resideix amb 100 noies més de tot Espanya que, igual que ella, treballen a Telefònica i estudien a la universitat.
    Per a la família del Martí Balust l’emigració a Tarragona no és desitjada. L’empresa elèctrica ENHER, on treballava el seu pare, decideix tancar la fàbrica de ciment de Xerallo, que proporcionava el mineral per a la construcció dels embassaments. Els familiars es desplacen on els ofereixen una nova feina, en aquest cas, a Tarragona.
    El cas d’Anna Balust és molt diferent. La seva mobilitat laboral es desenvolupa a la comarca del Pallars. Les seves ocupacions han estat diverses, des de treballar en una cooperativa tèxtil o una carnisseria, fins a crear una empresa de neteja. En un moment de la seva vida, va tenir cura dels seus pares i va deixar d’estudiar. Des de l’any 2013 obre al públic la Torre Barta, un edifici singular catalogat com Bé Cultural d’Interès Nacional, que inclou una torre de defensa i part de la muralla que antigament protegia el nucli urbà.
    Amb 17 anys la Carmen  volia conèixer l’experiència de viure fora del cercle familiar. En el moment de la seva marxa, vivien quatre generacions a casa, la convivència era difícil.  La Carmen va compartir amb la seva germana la residència de monges.
    El cas de la Júlia és diferent. Va néixer el 1937, en plena guerra civil molt a prop del front de guerra. Durant la postguerra, al seu pare el van empresonar, moriria cinc anys més tard, diu la Júlia, de pena. A les hores la Júlia emmalalteix de pulmonia, la seva mare i els seus oncles, que no tenen fills, decideixen que per sanar el millor és traslladar-la a Cabdella, a quaranta quilòmetres més al nord, a 1400 metres d’altitud. Diuen que l’altura ho cura tot, també la gana.

    Els treballs dels pares i dels padrins
    Abans de la inundació de la vall per la construcció de l’embassament de Sant Antoni, el pare de Trini era moliner a casa Palau. La seva mare era modista «una de les millors dels Pirineus, ja ho pots dir. La mare va demanar diners per comprar una màquina de cosir a la serradora, on treballava.»

    En els anys trenta, a moltes empreses, el salari el sol·licitaves, i calia justificar en què volies gastar-te’l.
    La mare de la Júlia es va quedar vídua molt aviat. Ella desenvolupava el treball de la dona i de l’home. La Júlia va ser filla única. Les feines dels pares i de les mares dels nostres Balust, van ser d’allò més heterogenis.
    l’Anna té 54 anys. A la seva mateixa edat, la seva mare, va començar a emmalaltir del cor. El pare, l’Elies, era tot un personatge. Treballava al camp, cuidava de les bèsties, i va arribar a ser jutge de pau.
    El pare del Martí, durant l’època que van viure a la Pobla, va estar treballant en la construcció de les centrals elèctriques del Pallars i la seva mare, com moltes dones, cuidant-se de la família, i va realitzar tasques per altres cases del Pallars.
    Mentre estan l’avi de la Carmen, Josep Balust, que era raier, feia llargues temporades fora de casa, sobretot a l’estiu, ja que la seva feina era baixar la fusta pel riu Noguera Pallaresa. L’àvia, Carmen Sorigué nascuda a Hortoneda no va anar mai a l’escola, no n’hi havia. Ella administrava la casa, la família i el dia a dia de les feines del camp i del bestiar.

    Com s’aparellaven els Balust
    Avui dediquem una part del nostre temps a les xarxes socials, és una manera més de poder conèixer altres persones. Ens donem d’alta en aplicacions mòbils com Tinder. Albert Molins ha publicat a La Vanguardia que «cada dia 26 milions de persones s’aparellen a través d’aquesta aplicació.»
    Però a diferència d’avui,  a principis del segle XX, la padrina de la Júlia va conèixer el seu marit a través d’una mitjancera. El mateix que va passar amb la seva mare.
    La Trini, dona, decidida i dirigent, va entrar a treballar el 1954 a Aceros Boixareu i, l’any 1967 es va casar amb el Joan. Ella realitzava la selecció de personal de l’empresa i va fitxar el que després seria el seu marit.
    El Martí va arribar a Tarragona el 1974 i va viure allí fins a l’any 2000. Allà va conèixer a la seva actual parella, vídua amb dos nens. La parella va decidir tenir un fill i es traslladen a Barcelona.
    L’Anna, amb aquesta alegria i energia desbordant, i amb l’orgull pallarès, va aconseguir que el seu marit es traslladés a viure de la Pobla a Salàs.


    Les feines dels protagonistes
    La Carmen va estudiar infermeria a l’Hospital Clínic de Barcelona. Els seus coneixements, adquirits en diferents països europeus, la converteix en una defensora d’un altre tipus l’ajuda que necessiten les persones malaltes.
    La seva germana la Trini, la germana gran, va desenvolupar la seva activitat professional durant 48 anys a la mateixa empresa. L’empresa tenia la seva central a Barcelona. Va començar netejant la pols i omplint d’aigua els sellons, que diuen en pallarès, els càntirs. Més endavant va aconseguir ser la secretària del senyor Boixareu, propietari de l’empresa d’acer. Fins a arribar a ser-ne la responsable de compres. Es va jubilar quant tenia 65 anys. L’empresa els últims anys havia canviat molt.


    Dificultats en la feina
    La Trini va ser i és una dona del seu temps. Després de casar-se amb en Joan Degollada el 1967 es van traslladar a Sevilla, per  organitzar un magatzem i per gestionar les diferents delegacions de l’empresa d’Andalusia, d’Extremadura i de Canàries. L’empresa Boixareu va introduir l’acer a Espanya durant els anys cinquanta. La Trini malgrat ser una executiva a principis dels setanta, encara alguns clients li preguntaven «però, vostè ven estampetes?» La seva condició de dona generava desconfiança.
    El món de la Júlia va ser i és a Toralla. Mentre el marit va treballava d’agent rural, ella feia de tot «m’encarregava de la granja, sembrar, de tot … Avui em trobo sola i encara sort que tenim la televisió.» A Toralla hi ha censats 27 habitants.
    La Carmen va rebre diferents ofertes de treball per exercir com a responsable d’infermeria «però si no és com jo ho entenc, no les vull.»
    Va seguir treballant en un centre públic, al barri de la Bonanova de Barcelona.


    El català del Pallars, el més conservador de la llengua catalana
    La Sílvia Romero
    va escriure la seva tesi doctoral en el 2001 sobre la supervivència o no del pallarès en l’àmbit formal de l’Administració Local. Les conclusions són que el pallarès està en regressió i en alguns casos en fase de desaparició. Això és degut al fet que a les escoles s’utilitza el català central. També al nivell de formalitat que s’utilitza a les administracions. Per contra, el pallarès en l’àmbit familiar està ben viu.
    Les principals diferències, entre el català estàndard i els dialectes locals, són fonètiques i lèxiques.
    Per conservar i donar a conèixer el pallarès existeixen diferents associacions sense ànim de lucre com Parlapallares.cat i cambuleta.cat que són projectes culturals que volen fomentar l’ús de la parla pallaresa. Els Balust ens parlen amb la seva fonètica pallaresa.


    La transformació del Pallars Jussà
    L’aposta actual pel canvi productiu del Pallars Jussà està marcat per la transformació del sector agroalimentari. La ramaderia, la vinya i els productes agraris són la base per potenciar les petites indústries amb productes de gran qualitat. A més a més hi ha un turisme especialitzat en rutes per les centrals hidroelèctriques, per les vinyes i de turisme geològic. Aquí es troba la Conca de Tremp-Graus de gran importància geològica en l’àmbit mundial. El paisatge també és un reclam per a nombroses famílies.


    Els records de la fira de pota rodona a Salàs
    L’Anna Balust va néixer el 1963 hi ens explica la relació dels firandants i els veïns de Salàs, durant la fira del bestiar de peu rodó, és a dir, de les mules. Era una fira de les més importants de la Península. Ella ho recorda per boca de la seva germana i de les històries que explicaven a casa: «totes les cases formaven part de la fira, aquí se cedien les habitacions als firandants i els propietaris baixaven al paller a dormir amb tota la família.»
    En Josep Maria Espinàs en el seu llibre L’última Fira de Salàs 1959 reeditat el 2009, ens explica la relació que té la llibertat i la Fira de Salàs: «Llibertat vol dir compradors. L’abundància de compradors dona als venedors llibertat de venda. Si és un any amb pocs clients cal vendre de seguida, per no quedar-se amb els animals lligats a l’argolla. Si hi ha llibertat. El venedor es troba en una posició més còmoda, que li permet de no precipitar-se a l’hora de fer el tracte.»
    La segona quinzena del mes de novembre, de cada any, s’intenta recordar a través de diferents actes, que aquesta fira va ser una de les més importants de la Península Ibèrica.

    Agraïments:  Anna Balust, Carmen Boixareu, Júlia Balust, Martí Balust, Noemí Caballer, Sílvia Romero, Ariadna Armero, Trini Boixareu, Guillermina Subirà, Rosa G.Baselga, L’Ajuntament de la Pobla de Segur, L’Ajuntament de la Conca de Dalt, L’Espai Raier la Pobla de Segur,  L’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, Museu Epicentre de Tremp,  Consorci per a la Normalització Lingüística del Pallars Jussà i Maite Prats.

    Imatges del Mas de Balust i de la Fira de Salàs de Pallars. ACPJ/Fons Jordi Mir i Parache. imatges nº 842, 843, 845 i 846.

  • Retrats de la gent del barri 2017

    Retrats de la gent del barri 2017

    cartell anunciador busquem fotògrafs i models Retrats de la gent del barri 2017
    cartell anunciador busquem fotògrafs i models Retrats de la gent del barri 2017

    El meu paper en el projecte Retrats de la gent del barri és la idea, el projecte, la curació i la implementació el 22 de maig 2017, dia de la inauguració al Centre Cívic Sandaru i en 18 botigues del barri del Parc de la Ciutadella de Barcelona.

    El projecte bàsicament consisteix en: » Des del primer moment, els organitzadors hem tingut present la idea d’implicar, propiciar i potenciar als veïns i veïnes del Parc, com subjectes actius del barri a través de la cultura.»
    Des del moment de la inscripció, fins a l’últim minut, hem creat el clima necessari perquè els veïns i veïnes indecises, mostressin la seva identitat davant de la càmera. Deixar la teva imatge en mans d’uns desconeguts sempre genera incertesa.
    Una bogeria com aquesta no és possible sense la implicació de les persones de l’Associació de Veïns i Veïnes del Parc i dels organitzadors.
    Aquest és un projecte construït des de zero. Els components de l’organització ens coneixíem de vista. Els fotògrafs i els models es van conèixer en el plató fotogràfic en el Sandaru, el 3 de maig de 2017.
    Els patrocinadors han estat bàsics per fer possible “Retrats de la gent del barri”.

    Agraïments: A Petra Aanderud (model cartell-3 de maig). Conchita i Lluís (models cartell -22 de maig)

    Als models: Luis i Conchita, Kris Broto, Juan Francisco Sanz, Carme Mendez, Montse Castany i Leire, Judit Lafuente, Blanca Nieto, Alba Lafuente, Marta Vazquez, Marta Huerta, María Martinez, Eva Vazquez, Laura Esteve, Oriol Moreno, Nens dibuix Quei15bcn, Maria Teresa Diaz, Leonardo Climent, Toni Segarra, Juan Gómez, Ana Gimenez, Aitor González, Rosa Mengual, Pedro Espinosa, Lucia Hernandez, Àlex Nogales, Sonia Nievas, Marc Caballero, Juan Alonso, Eunice Marina, Carlos Marcos, Rosario Melgar, Maite Hidalgo, José Antonio Herrero.

    Als fotògrafs: Lucho Zuniga, Eva Ferrera, Aitor Etxebarria, Marta Cornejo, Jiri Adamovsky, Alfons Sánchez, Eustasio Pérez, Cristiano Gattuso.

    Els patrocinadors: Associació de comerciats del Parc i la llacuna, Angle, Kitoli- Shooters Film Lab, Fotok, Profoto, Quei15bcn/tallercreatiu

    Els botiguers: Àngle, Clínica Veterinaria Ciutadella, Papereria Dumbo, Acadèmia BM31, Quesos Barcelona, Bodega Xifré, Quei15bcn, Xoco Xavi, Restaurant Santa Fe, Farmàcia Laura Subias, Ferreteria Nàpols, Farmàcia Teresa M. Jové , Modify Tattoo, Perruqueria Enrique, Pizzeria “El Restaurant del Barri”, Barcelona Amigo 24, Ítaca, Aquí hi ha Molla, Anytime Fitness Ciutadella, CrossFit Poblenou, Babol Burger Hamburgueseria.

    Fotògraf ambient i edició de video. Eustasio Pérez

    Disseny cartells: Rosa G. Baselga (Quei15bcn/tallercreatiu)
    Música de video: Mark Aanderud
    Organitzadors: Quei15bcn i Associació veïns i veïnes de l PARC
    Idea i Curador del Projecte Retrats de la gent del barri: Manelsanz.cat

    Presentació del projecte al Centre Cívic Sandaru. D’esquerra a dreta: Representat del CC Sandaru; Conseller tècnic Districte Sant Martí; AAVV, Manel Sanz, Fotògraf i model.

    Barcelona, 23 de maig 2017

    Video de les fotografies exposades al CCSandaru i les boigues

    Vídeo ambient de la sessió 3 de maig 2017 (fotògraf Eustasio Pérez i Lucho Zuniga )

    Vídeo de BTV noticies 73. 27 05 2017 Reportatge 2 edició Retrats de la gent del barri 2017

    cartell anunciador inauguració Retrats de la gent del barri 2017
    cartell anunciador inauguració Retrats de la gent del barri 2017

  • De plazas, toros y toreros de Miguel Salas

    De plazas, toros y toreros de Miguel Salas

    Exposició de fotografies La Monumental sense toros de Manel Sanz

    Miguel Salas                                               Barcelona, noviembre 2016

    Las imágenes que nos presenta Manel Sanz nos confrontan con algunas contradicciones. ¿Qué vemos en ellas? ¿Qué queremos ver? ¿Cómo interpretamos esos espacios vacíos que antes tuvieron vida -también muerte- y escucharon aplausos y glorias -también fracasos- matadores saliendo por la puerta grande y sangre esparcida por el albero, sangre de toro, pero también de toreros y banderilleros? Al contemplar una fotografía siempre vemos un reflejo, un retorno de lo que nos sugiere y de la evidente contradicción entre el momento fijado, fotografiado, y el momento contemplado y de quien lo contempla.

    El escritor inglés John Berger explica que “El verdadero contenido de una fotografía es invisible, porque no se deriva de una relación con la forma, sino con el tiempo…una foto, por su propia naturaleza, se refiere siempre a lo que no se ve”. Esa es la invitación que nos ofrece Manel. Nos confronta con el espacio, con el pasado y con nuestra imaginación.

    Plaça de toros Monumental de Barcelona 2014
    La plaça de toros Monumental de Barcelona

    Una contradicción, al menos para muchos, a la hora de entender las razones por las cuales muchos intelectuales consideraron el toreo como arte, como cultura. Digo por adelantado que ni sé de toros ni nunca he asistido a una corrida, y que mi aproximación a este mundo es puramente teórica. Me apunto a aquel dicho que dice que “de toros solo saben las vacas”.

    En estas fotografías no encontraréis toros -si acaso sus vagos recuerdos – pero quizás si os remitan al histórico y todavía no resuelto debate sobre los toros. Veamos algunos ejemplos. Lope de Vega ya escribió: “Yo no sé, por Dios, qué hallan en ver un toro correr tras un hombre, y si lo alcanza verle volar por los cuernos y verle bajar sin bragas”. Y a otro de susir: “¡que guste España de ver una fiesta tan maldita!”.

    Siglos después, el político e intelectual Gaspar de Jovellanos calificó las corridas de toros como “violentas y feroces”. La novelista gallega Emilia Pardo Bazán dijo que “pueblo que se entrega a los toros no volverá a enriquecer las artes”. El debate sobre “toros sí o toros no” ha estado muy presente a lo largo de la historia. Algunos lo resolvieron a su manera. Un día le preguntaron al Premio Nobel Jacinto Benavente si le gustaban los toros y respondió que “si he de ser sincero, me gustan bastante más los toreros”.

    Rubén Darío, del que este año se ha conmemorado el centenario de su muerte, escribió: “Me encantan todos los preliminares de la lidia y me regocija lo pintoresco y musical del espectáculo; mas protesto en cuanto empieza la fiesta de la sangre, y ante mis amigos españoles aficionados, me pongo en ridículo”. Y ya que estamos en Latinoamérica, recordemos un dicho mexicano: “Los toreros no se retiran. Los políticos, menos”.

    Otro poeta, Emilio Carrere, actualmente olvidado, escribió: “Ya ha perdido la estrella de su norte la raza, ya este pueblo borracho que vocea en la plaza y gusta de emociones crueles y delirantes, le interesa Gallito mucho más que Cervantes. Un hombre inteligente debe ser anarquista. Vive el arte una vida triste de pordiosero; mientras se muere de hambre el artista en la sombra, tiene el oro el tendero y la gloria el torero”.

    Y con palabras suaves, pero no menos duras, Antonio Machado utilizará para definir al “señorito” decadente español: “¿tu amor a los alamares (adornos de los toreros), y a las sedas, a los toros, y a la sangre de los toros, y al humo de los altares? En su conocido poema de la España de charanga y pandereta, la “España devota de Frascuelo y María”, o sea, del toreo y la iglesia, es para Machado la España que se agarra al pasado y que en ese mismo poema contrapone a “una España implacable y redentora, España que alborea, con un hacha en la mano vengadora, España de la rbia y de la idea”. No parece muy antiguo.

    Parece que esa relación entre toros e iglesia forma parte de una antigua tradición del país. En la novela Incerta glòria, de Joan Sales, encontramos esta canción popular cantada en la Barcelona de 1835:

    “Salieron seis toros

    Los seis mansos fueron;

    Y ésa fue la causa

    De quemar conventos”

    Porque había otros, y los hay todavía, que encuentran en los toros una profunda idea de lo que debería ser este país. Por ejemplo, recordando a Ramón Pérez de Ayala diciendo: “No. Nunca… los toros no pueden morir. Moriría España” No viene al caso, ahora, la parte que tenga de alegoría o de políticamente correcto o incorrecto. Que cada cual saque sus conclusiones.

    Pero volviendo a las contradicciones, ¡quién está libre de ellas! encontramos a Juan Ramón Jiménez, que en Platero y yo hace una elegía: “Todo el pueblo está conmovido con la corrida…” y en otro momento escribe: “(desde niño) tuve un horror instintivo al apólogo, como a la iglesia, a la Guardia Civil, a los toreros, y al acordeón” (bueno, esto último quizás no haya que tenérselo en cuenta).

    Sabida es la gran afición que siempre hubo en Barcelona, al mismo tiempo, hay que reconocer que en cierto sentido el toreo forma parte de la tradición cultural española. Cómo no tener en cuenta a García Lorca cuando nos dice “que los toros son la fiesta más culta que hay hoy en el mundo”.

    Y, sobre todo, cuando en su poesía es capaz de transmitirnos tanto sentimiento:

    A las cinco de la tarde.
    Eran las cinco en punto de la tarde.
    Un niño trajo la blanca sábana
    a las cinco de la tarde…

    ¡Ay qué terribles cinco de la tarde!
    ¡Eran las cinco en todos los relojes!
    ¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

     Poema que forma parte de la tradición literaria y de nuestro propio bagaje cultural.

    Rafael Alberti llora también la muerte de Joselito, otro gran torero:

    Llora Giraldilla mora,

    lágrimas en tu pañuelo.

    Mira cómo sube al cielo

    la gracia toreadora.

    Y Pedro Salinas nos dice:

    Y un mocito,

    que era de la torería

    la juró un día de abril

    (Dios le iba matar en mayo)

    Chiquilla tú eres mi vida.

     Quizás, porque además de su interés por los toros, les atraía lo que podríamos llamar la ceremonia de enfrentamiento con la muerte. Tema que ya supera el ámbito de esta exposición fotográfica.

    Plaça de toros Monumental de Barcelona 2014

    Al final, para saber algo de todo esto hay que ir a las fuentes, a quien «se trabaja» el toro, el torero. Y Juan Belmonte fue uno de los grandes y así pudo decir: “Si yo fuese un ensayista en vez de ser un torero, me atrevería a esbozar una teoría sexual del arte; por lo menos, del arte de torear. Se torea y se entusiasma a los públicos del mismo modo que se ama y se enamora, por virtud de una secreta fuente de energía espiritual que, a mi entender tiene allá, en lo hondo del ser, el mismo origen. Cuando este oculto venero está seco, es inútil esforzarse. La voluntad no puede nada. No se enamora uno a voluntad ni a voluntad torea”, claro que también fue capaz de reconocer que “El día que se torea crece más la barba. Es el miedo. Sencillamente el miedo”.

    Un día, Ramón del Valle Inclán entusiasta seguidor de Juan Belmonte va y le dice: “¡Juanito, no te falta más que morir en la plaza! – Se hará lo que se pueda, don Ramón- contestó modestamente.

    Las espléndidas fotografías de Manel Sanz son una invitación al diálogo, entre lo presente y lo ausente, entre lo que fue y es, entre lo que nos ha querido transmitir y lo que seamos capaces de aprehender. Es el objetivo mismo de la fotografía. Lo explica John Berger: “Una fotografía es efectiva cuando el momento registrado contiene una medida de verdad que es aplicable en general y que revela lo ausente igual que lo que está presente en ella”. Creo que la intención del fotógrafo queda reflejada en estas dos citas toreras. Son de Rafael el Gallo, otro insigne torero: “Clásico es lo que no se pué hacé mejó” y “Perfecto es lo que está bien arrematao”.

    Nota: Miguel Salas va escriure aquest text especialment per a l’exposició de fotografia «La Monumental sense toros». El va llegir per primera vegada, davant del públic assistent a la inauguració l’11 de febrer 2016, al centre cultural Euskal Etxea de Barcelona. Avui reproduïm el text en aquest catàleg.

  • Berlín, la ciutat que recorda els seus morts

    Berlín, la ciutat que recorda els seus morts

    Exposició fotográfica de La ciutat que recorda els seus morts a Nollegiu carrer Pons i Subirpa 3 (La Juanita) #Poblenou

    Inauguracó 10 de juny a les 19,30 fins el 30 de juny 2016.

    Consultar horaris a Nollegiu

    berlin-nollegiu_manelsanzLa ciutat que recorda els seus morts

    Un cementiri on ningú deixa flors. Uns nínxols que projecten imatges de brutalitat, de sirenes, d’incendis, d’edificis en ruïnes, de persones amb les mans a dalt, de vehicles plens de persones sense drets, de trens sense finestres cap a una destinació coneguda. Un monument sense símbols, que en si mateix els conté tots. Així és aquest Berlín, la ciutat que recorda als seus morts, i El Monument de l’holocaust de l’arquitecte Peter Eisenman recull d’aquesta ciutat, l’estil arquitectònic racional per parlar dels seus morts.

    manelsanz

    Arquitectura_Berlín

    Arquitectura_Berlín
    Arquitectura_Berlín

    També en el mateix espaí exposarà la seva obra Teresa Roldan:

    «El meu llibre d’artista està inspirat en la lectura de la teva obra «La ciutat que recorda als seus morts». Ha sorgit en format d’escultura, com ho podia ser en un altre suport. Per tant, no es tracta de dues exposicions, sinó d’una exposició de fotografia acompanyada per un llibre d’artista en forma d’escultura realitzat per la Teresa Roldan.

  • Retrats de la gent del barri 2016

    Retrats de la gent del barri 2016

    Retrats de la gent del barriEl meu paper en el projecte Retrats de la gent del barri és la idea, el projecte, la curació i la implementació el 23 de maig, dia de la inauguració al Centre Cívic Sandaru i en 18 botigues del barri del Parc de la Ciutadella de Barcelona.

    El projecte bàsicament consisteix en: » Des del primer moment, els organitzadors hem tingut present la idea d’Implicar, propiciar i potenciar als veïns i veïnes del Parc, com subjectes actius del barri a través de la cultura.
    Des del moment de la inscripció, fins a l’últim minut hem creat el clima necessari perquè els veïns i veïnes indecises, mostressin la seva identitat davant de la càmera. Deixar la teva imatge en mans d’uns desconeguts sempre genera incertesa.
    Una bogeria com aquesta no és possible sense la implicació de les persones de l’Associació de Veïns i Veïnes del Parc i dels organitzadors.
    Aquest és un projecte construït des de zero. Els components de l’organització ens coneixíem de vista. Els fotògrafs i els models es van conèixer en el plató fotogràfic en el Sandaru, el 5 de maig de 2016.
    Els patrocinadors han estat bàsics per fer possible “Retrats de la gent del barri”.

    Agraïments: A Rosa Ma García, Toni Xifré, Ainara Mendez.
    Als models: Joaquim, Esther, Jordi, Inma, Maria, Ana Ma, Conrado, Juana, Rafael, Antonio, Sergio, Concha, Iolada, Jacinto, José, Maria Antonia, Kevin, Abba, Anna, Àlex, Zoe, Ángeles, Montserrat i Leire.Juan, Oriol, Silvia, Marta, Barbara, Rocio, Mia, Joan, Maria Rosa, Jon, M. Elena, Pilar, Elisabeth, Vicenta.
    Als fotògrafs: Josep Llovet, Petra Aanderud, César Zúñiga, Irina Chuyko, Bertalacamara, José Manuel Puyo, Alfons Sánchez, J. Carlos Valén.
    Els patrocinadors: Associació de comerciats del Parc i la llacuna, Angle, Kitoli- Shooters Film Lab, Fotok, Profoto, Quei15bcn/tallercreatiu
    Els botiguers: Dumbo, Acadèmia BM31, Quesos Barcelona, Barcelona Amic 24, Aquí hi ha Molla, Barnabar, Celler Sant Martí, Papereria Lara, Bar Santa Fe, Xoco Xavi, Quei15bcn/tallercreatiu, Ferreteria Nàpols, Modes Mia, Rio Centro Culinari, Angle i Bodega Xifré, Ítaka.
    Fotògraf ambient i edició de video. Eustasio Pérez
    Disseny cartells: Rosa G. Baselga (Quei15bcn/tallercreatiu)
    Música de video: Mark Aanderud
    Organitzadors: Ernestina Ojeda i Joan Manel García (Associació veïns i veïnes de l PARC)
    Idea i Curador Projecte: Retrats de la gent del barri: Manelsanz.cat

    Manel Sanz

    Barcelona, 23 de maig 2016.

    Vídeo recull totes les fotos exposades

    Mapa de les botigues exposades

    Fotos- vídeo ambient sessió 5 de maig (fotògraf Eustasio Pérez)

    Vídeo de L’Esteve de FotoK (inauguració i recull del dia de la sessió de fotos al Sandaru)

    Vídeo de BTV 27 05 2016 entrevista ManelSanz (a partir minut 6,18) 

    web-retratsdelagentdelbarri

    foto cartell: Alfons Sánchez

  • La Monumental sense toros de Miguel Salas 11-02-2016

    La Monumental sense toros de Miguel Salas 11-02-2016

    [zilla_social]

    La Monumental sense toros

    Exposició de fotos de Manel Sanz en el Euskal Etxea de Barcelona 11-02 hasta el 05.03.2016

    Miguel Salas

    Plaça de toros Monumental de Barcelona 2014
    La Monumental 2011

    Ya tiene guasa –diría un castizo- que estos catalanes se reúnan en un local de promoción de la cultura vasca para contemplar fotografías de una plaza de toros, en la que no hay toros ni se puede torear. Esta exposición no tiene guasa, ya que las fotos que nos presenta Manel nos confrontan con algunas contradicciones. Por ejemplo, ¿qué vemos en ellas? o ¿qué queremos ver? ¿Cómo interpretamos esos espacios vacíos que antes tuvieron vida y también muerte, y escucharon aplausos y glorias -también fracasos- de matadores saliendo por la puerta grande y de sangre esparcida por el albero, sangre de toro, pero también de toreros y banderilleros?

    Al contemplar una fotografía siempre vemos un reflejo, un retorno de lo que nos sugiere y de la evidente contradicción entre el momento fijado, fotografiado, y el momento contemplado y de quien lo contempla. Al igual que la contradicción, al menos para muchos, de entender las razones por las cuales muchos intelectuales consideraron el toreo como arte, como cultura.

    Digo por adelantado que ni sé de toros ni nunca asistí a una corrida, y que mi aproximación a este mundo es puramente teórica. Yo me apunto a aquel dicho que dice que “de toros solo saben las vacas”

    En las fotografías de Manel no encontraréis toros -si acaso sus sombras perdidas-, pero quizás si os remitan al histórico y todavía no resuelto debate sobre los toros. Veamos algunos ejemplos. Lope de Vega ya escribió: “Yo no sé, por Dios, qué hallan en ver un toro correr tras un hombre, y si lo alcanza verle volar por los cuernos y verle bajar sin bragas”. Y a otro de sus personajes le hace decir: “No te falta razón, que esta fiesta bruta solo ha quedado en España y no hay nación que una cosa tan bárbara e inhumana así no en España consienta”. O a Tirso de Molina lamentándose al decir: “¡que guste España de ver una fiesta tan maldita!”.

    Siglos después, el político e intelectual Gaspar de Jovellanos calificó las corridas de toros como “violentas y feroces”. La novelista gallega Emilia Pardo Bazán dijo que “pueblo que se entrega a los toros no volverá a enriquecer las artes”. El debate sobre “toros sí o toros no” ha estado muy presente a lo largo de la historia. Algunos lo resolvieron a su manera. Un día le preguntaron al Nobel Jacinto Benavente si le gustaban los toros y respondió que “si he de ser sincero, me gustan bastante más los toreros”.

    Rubén Darío, cuyo centenario de su muerte se conmemora en estos días escribió: “Me encantan todos los preliminares de la lidia y me regocija lo pintoresco y musical del espectáculo; mas protesto en cuanto empieza la fiesta de la sangre, y ante mis amigos españoles aficionados, me pongo en ridículo”. Y ya que estamos en Latinoamérica, recordemos un dicho mexicano: “Los toreros no se retiran. Los políticos, menos”  

    Otro poeta, Emilio Carrere, actualmente olvidado, escribió: “Ya ha perdido la estrella de su norte la raza, ya este pueblo borracho que vocea en la plaza y gusta de emociones crueles y delirantes, le interesa Gallito mucho más que Cervantes. Un hombre inteligente debe ser anarquista. Vive el arte una vida triste de pordiosero; mientras se muere de hambre el artista en la sombra, tiene el oro el tendero y la gloria el torero”.

    Y con palabras suaves pero no menos duras Antonio Machado utilizará para definir al “señorito” decadente español “¿tu amor a los alamares (adornos de los toreros), y a las sedas, a los toros, y a la sangre de los toros, y al humo de los altares? En su conocido poema de la España de charanga y pandereta, la “España devota de Frascuelo y María”, o sea, del toreo y la iglesia, es para Machado la España que se agarra al pasado y que en ese mismo poema contrapone a “una España implacable y redentora, España que alborea, con un hacha en la mano vengadora, España de la rabia y de la idea”. No parece muy antiguo, ¿no? Más bien es bastante moderno.

    Sin duda que esa relación entre toros e iglesia forma parte de una antigua tradición del país, porque en la novela Incierta gloria, de Joan Sales, encontramos esta canción popular de 1835:

    “Salieron seis toros

    Los seis mansos fueron;

    Y ésa fue la causa

    De quemar conventos”

    Porque había otros, y los hay todavía, que quieren encontrar en los toros una profunda idea de lo que debería ser este país. Por ejemplo, recordando a Ramón Pérez de Ayala diciendo: «No. Nunca… los toros no pueden morir. Moriría España» No viene al caso, ahora, la parte que tenga de alegoría o de políticamente correcto o incorrecto. Que cada cual saque sus conclusiones. Alertemos de que no somos responsables, supongo que Manel tampoco, de que los vacíos de una plaza sin toros que encontraréis en las fotos de la exposición no pretenden tener relación con la situación actual, ¿o quizás sí?

    Pero volviendo a las contradicciones, ¡quién está libre de ellas! encontramos a Juan Ramón Jiménez, que en Platero y yo hace una elegía: “Todo el pueblo está conmovido con la corrida…” y en otro momento escribe: “(desde niño) tuve un horror instintivo al apólogo, como a la iglesia, a la Guardia Civil, a los toreros, y al acordeón” (bueno, esto último quizás no haya que tenérselo en cuenta).

    Y, al mismo tiempo, hay que reconocer que en cierto sentido el toreo forma parte de la tradición española, no sólo de Andalucía o de Madrid. Sabida es la gran afición que siempre hubo en Barcelona, y cómo no tener en cuenta a García Lorca cuando nos dice “que los toros son la fiesta más culta que hay hoy en el mundo”, y, sobre todo, cuando en su poesía es capaz de transmitirnos tanto sentimiento:

    “A las cinco de la tarde.
    Eran las cinco en punto de la tarde.
    Un niño trajo la blanca sábana
    a las cinco de la tarde…

    ¡Ay qué terribles cinco de la tarde!
    ¡Eran las cinco en todos los relojes!
    ¡Eran las cinco en sombra de la tarde!”

    Poema que ya forma parte no solo de la tradición literaria, sino de nuestra propia existencia.

    Y también Rafael Alberti llora por la muerte de Joselito, otro gran torero:

    “Llora Giraldilla mora,

    lágrimas en tu pañuelo.

    Mira cómo sube al cielo

    la gracia toreadora”

    Y Pedro Salinas nos dice:

    “Y un mocito,

    que era de la torería

    la juró un día de abril

    (Dios le iba matar en mayo)

    “Chiquilla tú eres mi vida”

    Quizás, porque además de su cierto interés por los toros, les interesaba también lo que podríamos llamar una ceremonia de enfrentamiento con la muerte. Tema que ya supera el ámbito de esta exposición.

    Al final, para saber algo de todo esto hay que ir a las fuentes, a quien se trabaja el toro, el torero. Y Juan Belmonte fue uno de los grandes y así pudo decir: “Si yo fuese un ensayista en vez de ser un torero, me atrevería a esbozar una teoría sexual del arte; por lo menos, del arte de torear. Se torea y se entusiasma a los públicos del mismo modo que se ama y se enamora, por virtud de una secreta fuente de energía espiritual que, a mi entender tiene allá, en lo hondo del ser, el mismo origen. Cuando este oculto venero está seco, es inútil esforzarse. La voluntad no puede nada. No se enamora uno a voluntad ni a voluntad torea”, claro que también fue capaz de reconocer que “El día que se torea crece más la barba. Es el miedo. Sencillamente el miedo”

    Un día, Ramón del Valle Inclán entusiasta seguidor de Juan Belmonte va y le dice: “¡Juanito, no te falta más que morir en la plaza! –Se hará lo que se pueda, don Ramón- contestó modestamente.

    En fin, que aquí hemos venido a disfrutar de las espléndidas fotografías de Manel y a dialogar con lo que nos ha querido transmitir, o nosotros y nosotras seamos capaces de aprehender, pero no puedo evitar acabar con dos citas toreras que reflejan la intención del fotógrafo. Son de Rafael el Gallo, otro insigne torero, y dicen así: “Clásico es lo que no se pué hacé mejó” y “Perfecto es lo que está bien arrematao”. Pues eso.

    Barcelona, 11 febrero 2016
    [zilla_social]

  • Euskal Etxea Centre Cultural Bcn

    Euskal Etxea Centre Cultural Bcn

    [zilla_social] La Monumental és el símbol de l’adéu del “toreo” a Catalunya. Un dels espais més singulars de Barcelona on l’estil neomudèjar i bizantí és barreja amb un entorn urbà canviant.  Euskal Etxea Centre Cultural Bcn 11 de febrer 2016  fins el 5 de març. + info

    La Monumental
    La Monumental sense toros

    [zilla_social]

  • Josep Bertran i Manel Sanz

    Josep Bertran i Manel Sanz

    Josep Bertran de En construcció durante una sesión en su estudio/taller 2013.
    Es una época de cambio para los dos. Él con su joyería y yo con la fotografía.

    Desdoblarse para volver a ser tu.

    En construccio
    en construccio

  • Barcelona Visions

    Barcelona Visions

    Dues noves fotos a Barcelona Visions  a la venda.
    Molt ben acompanyat, entre llibres i notables fotògrafs.
    Com diu el Toni Coll Tort «collons, compreu fotografia»

  • Tríptic del Mar Adriàtic

    Tríptic del Mar Adriàtic

    Tres fotografias del Mar Adriático. Éste tríptico con mis fotografias en blanco y negro están expuestas, hasta final de Diciembre 2015, en la Clinica dental Barcelona ( IMOI ) Calle Pau claris, 136 #Barcelona.
    foto /autor : http://manelsanz.cat/
    http://www.imoi.es/ (IMOI)

    650x432ADRIATICmanelSANZ imoi_nov2015-1