Autor: Guillo

  • Oda, parcial, a Poblenou

    Oda, parcial, a Poblenou

    09-08-2018

    El Temple Romà a Vic rebrà la inauguració de l’exposició de fotografia Oda, parcial, a Poblenou de Manel Sanz durant els dies 24 d’agost al 30 de setembre. Una col·lecció de dinou fotos, que en la gran majoria són una estrena, on retratar els espais de fàbriques, de construccions a l’espera d’El Caterpillar són els espais fotografiats des de 2007 fins avui.

    Text de la presentació de l’exposició: http://www.patronatestudisosonencs.cat/index.php?op=32&module=activitats&id=157

    Per seguir parlant de Poblenou, des de la literatura, el 6 de setembre hem convidat a Julià Guillamon a presentar el seu llibre El Barri de la Plata.  En un paràgraf diu» El meu iaio era metal·lúrgic de Can Girona i com a conseqüència del treball a la fàbrica havia acabat malalt de silicosi» . Aquest llibre, quasi una biografia, és un homenatge a la seva família més propera, el pare i la mare. No s’oblida de parlar del seu barri industrial i postindustrial, no és la primera vegada que Guillamon parla del Poblenou, també hi fa a La fàbrica de fred i La Moràvia.

    Aquesta exposició està patrocinada per Sindicat de la Imatge UPIFC i Rebel.lab Photo 

    Temple Romà de Vic  Carrer del Pare Xifré, 2, 08500 Vic

    divendres, 24 d’agost  19h

  • Els Balust de carn i os a Tremp, 2018

    Els Balust de carn i os a Tremp, 2018

    04-08-2018

    Molta expectació a Tremp, va aparèixer aquest cartell pel carrer de la comarca del Pallars Jussà.  El tres d’agost a les 18,30 h va saltar la solució, vàrem presentar a l’Epìcentre  el documental Els Balust i el Pallars Jussà. Aquest documental presentat al premi d’internet al  29è Premi Pica d’Estats organitzat per la Diputació de Lleida va guanyar el primer premi.

    Aquesta vegada calia reformular el documental, i adaptar-lo als espectadors asseguts en  l’auditori de l’Epicentre,  una sala preparada per escoltar conferències i projeccions audiovisuals. És la  primera vegada que editava el documental, per tal de ser vist capítol rere capítol, d’aquesta manera l’espectador es converteix en espectador; mentre si el veu per internet ( Si encara no l’heu vist  manelsanz.cat/balust-pallars-jussa/  ) passa a ser un espectador actiu, tu decideixes que vols llegir, veure l’ordre dels vídeos de manera capritxosa, bé tu decideixes.

    La presentació del documental el vam organitzar en tres actes; una lectura d’agraïments i de reconeixement als protagonistes, el passi del documental i el tercer bloc una tertúlia amb el públic de la sala on van participar principalment els Balust entrevistats pel documental , i a més a més , de Guillermina Subirà i Sílvia Romero que ens van parlar del mal que van fer els aiguats del Pont de Claverol. La Sílvia ens va parlar de la migració i immigració dels pallaresos i de les persones vingudes de fora del Pallars per la construcció dels embasaments situats aquestes terres.

    Un acte molt fraternal, on un bon número de Balust van aparèixer per veure històries desconegudes i d’altres marcades de ben a prop.

     

  • Toni Xifré i el barri del Parc

    Toni Xifré i el barri del Parc

    24.05.2018 Aquesta vegada m’han encarregat organitzar l’homenatge a un veí, Toni Xifré el propietari de la Bodega Xifré del carrer Wellingtón, 13 de Barcelona. Hem col.laborat diferents institucions del barri del Parc i la Llacuna , districte de Sant Martí per fer possible que la memòria d’un veí no la perdem. En Toni un dels fundadors del club de futbol U.D. Parc, un influenciador per aconseguir el Centre Cívic Parc Sandaru una figura d’un barri que està a cavall entre els districtes de Sant Martí, l’Eixample i Ciutat Vella.

    Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és invitacio_tonixifreBONA-1024x472.jpg

    L’exposició ha consistit a recollir materials de la bodega Xifré, perdoneu no us he dit que el Toni va morir d’un atac cardíac el 4 de gener 2018, tenia 72 anys. La institució que m’ha contractat l’homenatge és l’U.D.Parc, el Toni va ser el seu president durant molts anys i en aquest homenatge té un pes important el món del futbol i l’esport en general. No ens hem oblidat d’aquelles fotografies dels pares del Toni, de l»ambient de la bodega, del grup d’amics lligats a la música i, també, a la política de ciutat i catalanista.

    Una part del material era físic com copes, premis, plaques, un plat del seu estimat Palamós, on passava les seves vacances d’estiu. Una carta, trobada a última hora, signada per Pasqual Maragall on en condecorava com el LLop del barri. Al Toni també tenia el sobrenom d’El Lobo.

    El 24 de maig el Sandaru era una festa, un homenatge d’una persona present al barri. L’Acte va està dividit en tres parts: La Pilar Martí va llegir el text que reprodueixo a continuació. Unes paraules d’un entrenador de l’U.D. Parc, les mateixes que va llegir el dia de l’enterrament d’El President. Unes paraules del conseller del districte de Sant Martí. A continuació l’acte va servir per presentar un llibre «Entre el celler i la taverna» sobre les bodegues de Barcelona, on la bodega del Toni era de les més nomenades. I sense vermut i xampanyet no podia acabar l’homenatge, la Rosa de la Dumbo va reproduir la festa i la xerinola de quin era el producte que trobaves a la Bodega.

    Un honor, de veritat. Gràcies

    Pilar Martí a HOMENATGE TONI XIFRÉ

    El Toni era ben nostre; dels amics, de la família, del barri, del U.E. Parc, del Casal. Era una persona que a ningú li passava desapercebuda…, es feia notar, la seva manera de parlar, la seva forma d’expressar les seves emocions… amb una personalitat ben definida. Suposo que tenia molts punts a favor seu, els seus pares també tenien una forma molt especial, eren afectuosos i simpàtics amb la gent. Tenien també una gran plataforma per poder expressar ho: el seu establiment, pel qual han passat diverses generacions del barri i després amb l’evolució del negoci. Primer la bodega típica del barri, dels anys 5O, on el veïnat anava a proveir-se del vi, la gasosa i del sifó, i per celebrar el diumenge anaven a fer el vermutet amb olives o el quinto. Tampoc en aquells anys hi havia floritures. Paral·lelament també feien el servei al barri de repartir el vi i els sifons als domicilis.

    El Toni coneixia pràcticament totes les cases del veïnat i el veïnat a ell. Més endavant els temps canvien amb l’obertura de superfícies comercials i no hi ha tanta demanda de les garrafetes del vi. La bodega amplia la seva oferta de tapes que arriben a ser molt famoses, com les seves anxoves, i traspassen les fronteres del barri. A la bodega Xifré hi va tot tipus de gent d’arreu de Barcelona, molta gent jove. Els “foros” de futbol de la bodega eren famosos. El Toni era un culer aferrissat però a la bodega hi cabia gent de tots els equips, eren benvinguts tant seguidors del Barça com de l’Espanyol, del Madrid, del Betis, etc. En tots
    aquests ambients propicis, el Toni comença a fer efectiva una idea que tenia des de molt jovenet; motivada per la seva passió pel futbol, va crear amb molts esforços i peripècies la UE Parc. Que d’aquests esforços hem vist ja des de fa molt de temps el bon resultat…
    Durant força temps en va ser president i en els darrers anys President Honorífic. Era tan “futbolero” que a més va crear i fundar la “Penya Basilea” que durant un temps va funcionar. Líder en moviments veïnals del Barri en els primers anys de la democràcia, defensant amb molta determinació tot allò que afavoria els interessos dels veïns; la seva implicació va ser clau per aconseguir aquest equipament tan nostre com és el Centre Cívic Parc Sandaru.
    A ell li agradava estar a tot arreu, estar amb la gent, li agradava la gent, estimava a la gent. Durant molts anys va ser col·laborador de les festes del Carrer Sardenya , no fallava mai a les festes de Gràcia (ell va néixer allí), a les de la Barceloneta, sobretot no es perdia mai la festa dels cors de Pasqua, les Festes de Poblenou , on era també un assidu. Era un enamorat de la seva ciutat, Barcelona, estant sempre al dia de tot el que esdevenia.
    Ara, això sí, el seu Palamós que no li toquessin, tenia un amor aferrissat per aquest poble tan bonic de la Costa Brava i allí també vivint-ho tot, les havaneres, les platges, la Fosca, el club de futbol Palamós. No cal finalment remarcar la seva estimació per la nostra terra, Catalunya , els fets referits ho demostren. El dia 11 de setembre sempre era una celebració per a ell i pels qui l’envoltaven; pels matins passejada pels llocs emblemàtics i al migdia dinar amb tots nosaltres amb la indispensable copa de cava.
    Quan va arribar el temps de jubilació la gent del seu voltant pensàvem: com s’ho muntarà ara? Doncs bé, ja ho sabeu, ell va continuar vivint a la seva bodega. Era la seva vida. En els mesos d’estiu, a la tarda, quan el sol ja s’havia amagat, sortia al carrer amb la seva tauleta, la seva cerveseta i els seus amics. Estones parlant de futbol, estones jugant al dòmino, nits que s’organitzaven sopars veïnals com si res, la bodega no estava tancada, estava plena de vida.
    En haver-hi bastant lloc, anava recopilant fotos curioses, escuts, miniatures,… Tenia projectes, pensava fins i tot d’organitzar un museu. A l’hivern, a dins, continua igual, partida de dòmino, discussions de futbol… Recordant molts clàssics del western, li agradava molt el cinema, escoltant música rock, sobretot. Dinars improvisats, i no tan improvisats, s’havien fet unes paelles espectaculars i també bullabesses. Teníem un gran cuiner molt bon amic d’en Toni que es passava tot el matí preparant el banquet, fins i tot s’hi va rodar una pel·lícula de xinesos. La bodega havia tancat per jubilació, però tenia més vida que mai; la vida qui li donava el Toni.
    Era un gran amant dels animals, dels gossos, a la bodega crec que encara hi ha un quadre amb fotos dels gossos que havien passat per l’establiment, que anaven a buscar l’oliveta. I també dels ocellets, dels periquitos i canaris, tenia un gran disgust quan se li morien. Tenia una agenda bastant plena, coneixia molta gent, recordant infinitat d’anècdotes que no acabaríem mai d’explicar-les. L’alegria que tenia en celebrar totes les festes, sobretot les nadalenques, encara que hagués tancat la bodega, ell sempre tenia la il·lusió de muntar el seu arbret i també el seu Betlem. I encara mantenia la màgia dels Reis Mags, era una cita obligatòria que tenia, anar-los a rebre sempre al mateix lloc, a la Via Laietana. El dia abans de deixar-nos ens deia: Pili, crec que encara que estigui refredat aniré a rebre els Reis, ben abrigat… i tant que hi aniré! Estem segurs que el dia 6 de gener vas estar amb ells.
    Toni, creiem que segur que ens estàs veient, t’envien doncs un gran aplaudiment perquè el sentis des de dalt, perquè has estat un excel·lent veí, una molt bona persona i un gran amic dels teus amics.
    Pilar Martí i Malràs Barcelona 24 de maig 2018

    Persones que han fet possible aquesta exposició: José Rodriguez, Fernando Pelayo de U.D.Parc; Rosa Mª Garcia, Associació de Comerciants El Parc; Joan Manel Garcia, Associació de Veïns i Veïnes del Parc; Manel Sanz, Quei15-espai creatiu; Pilar Martí; Equip
    Centre Cívic Parc Sandaru.

  • He rebut el 29è Premi Pica D’Estats al millor treball d’Internet

    He rebut el 29è Premi Pica D’Estats al millor treball d’Internet

    Maig 2018. La Diputació de Lleida ha publicat la seguen nota de premsa: » El premi al millor treball d’Internet ha estat per al treball presentat pel fotògraf Manel Sanz Balust sota el títol “Els Balust i el Pallars Jussà” , publicat al web del mateix autor: http://manelsanz.cat/balust-pallars-jussa/ . El treball premiat, de caire etnogràfic, ens porta fins al Pallars Jussà, on podem conèixer i descobrir els seus paisatges, la manera de fer i de viure de la seva gent, per mitjà del testimoni de diferents persones vinculades a la saga familiar dels Balust. L’autor del treball, Manel Sanz, nascut a Barcelona, va tenir la idea originària de fer aquest documental per reconstruir la seva història familiar per part de mare a través del relat de diferents personatges que portaven el cognom Balust.» 19 de maig 2018.
    Vídeo lectura d’agraïment del premi :

    Nota de premsa: http://www.aralleida.cat/Portals/2/Publicacions/pdf/cat/zona_premsa/2018/2018_05_19.pdf

    L’intervenció del Presidente de la Diputació Lleida entrega premis 29è Pica d’Estats foto: Maite Prats

  • Dones fortes, 10 anys després, vídeo de BTVnoticies

    Dones fortes, 10 anys després, vídeo de BTVnoticies

    [zilla_social]

    M’entrevista BTVnoticies per explicar l’exposició de fotografies de dones fortes a @quei15bcn . Febrer 2018


    #donesfortes

    Dones davant del mirall, una mirada entre el simulacre i la vida

    Una fotografia és sempre un retall en el temps i en l’espai, una operació sobre la realitat d’on arrenquem els objectes del natural fluir del temps per traslladar-los a un temps paral·lel, a un nou espai diferenciat, el de la representació fotogràfica en el qual s’atura i congela el que mai resta immòbil, s’aïlla allò que mai està separat, allò que només té sentit dins d’un marc de referències mútues. Amb la fotografia assistim al naixement d’una realitat nova, autèntic simulacre, que irromp en el món amb la vocació de colonitzar l’objecte representat, de substituir-lo per la seva aparença, per la seva empremta (química – lumínica) que paradoxalment se’ns presenta a la percepció com més real que la pròpia realitat de referència, en el que constitueix un fenomen inherent a la mateixa essència del fet fotogràfic. En la fotografia, però, el poder d’autentificació s’anteposa al de representació i més enllà de l’extensa xarxa de codis o sistemes culturals que la travessen, de prejudicis ètics o estètics, de mirades i interpretacions, mai deixa de bategar el pols d’una presència. La fotografia sempre assenyala, indica un objecte que necessàriament va existir, que necessàriament va ser allà, i que aconsegueix la seva condició d’imatge a través d’una autèntica transfusió de realitat des de l’original a la còpia, que quedarà per sempre amarada per aquella“ espurna de vida“ que emana del contacte físic amb l’objecte, com si es tractés d’una mascareta mortuòria, fet que farà, de l’acte fotogràfic un instrument útil des del qual transitar, com succeeix amb les imatges d’aquestes dones, des de l’àmbit inert de la còpia fins al secret íntim d’ allò que és viu.

    Dones Fortes

    Dones fortes_Elena

    Potser és en la seva condició d’empremta on resideix la fascinació primitiva que la fotografia exerceix sobre l’observador, un observador que assisteix expectant a un nou naixement, a l’objecte d’una segona vida que emergeix al prendre’l del fluir natural del temps i traslladar-lo a un temps incorruptible, a un temps resistent al propi temps i als seus efectes. Una operació que ens revelarà tota la seva potència seductora en l’àmbit del retrat, en el qual allò que salvem de la ruïna és el cos. Procedim a embalsamar-lo en la còpia, salvant-lo de la corrupció, fixant la identitat de l’objecte més enllà de qualsevol canvi, de tota alteració, d’un objecte, d’un cos, que per bé o per mal quedarà atrapat i exposat a la seva dissecció en la fotografia, en aquell àmbar d’halurs d’argent que el retindrà per a tota la vida, per a tota la mort.

    Fotografiem cossos, fotografiem persones, i mitjançant aquest acte satisfem un desig atàvic, atrapar en la còpia, en la representació, allò que la natura sempre temporal de l’home ens nega i així lleguem al futur presències, il·lusions de presències, rastres de vides que el temps ens lleva i amb les que procedim a construir un present extens, expandit, a partir de les empremtes del passat que s’hi eternitzen i es transformen en un dels seus components indissolubles.

    L’home, la dona, contemporanis ja no podran prescindir, sense sentir-se esquinçats, d’aquest panteó d’imatges supervivents, d’aquí que ens apressem a fotografiar i a deixar que ens fotografiïn, a donar els nostres cossos al record etern, de la mateixa manera que ho fan aquestes dones, que a l’ oficiar els seus cossos a la visió freda de la lent, es disposen a fixar la seva identitat en el temps, tot i que una fina intuïció les alerta a l’exposar els seus cossos a l’eternitat que emana de la càmera, que també ho estan fent a la seva freda mirada d’acer.

    En exhibir-se davant l’ull impúdic de la càmera, que explora els seus contorns, que cartografia la seva geografia corporal, coneixeran la torbació que sorgeix d’aquest mostrar-se, que al mateix temps que les estranyarà d’elles mateixes, les confinarà a la consciència del seu cos, d’aquell cos sempre absent malgrat la seva presència, sempre lleu i eteri en el què fer de cada dia i que davant la presència descarnada de la càmera, es mostrarà en tota la seva sòlida corporeïtat, revelant-se en la seva condició de refugi d’una íntima i profunda veritat, el secret d’aquesta soledat que som, d’aquesta singularitat irrepetible que cadascuna d’aquestes dones és i de la qual són custòdies i defensores davant del món. Perdudes, a l’altra costat del mirall, allunyades de si mateixes, s’enfrontaran al repte impulsades per un secret i petit desig de perdurar, per saber una mica més de si mateixes, del que som des de la mirada de l’altre, i per la complicitat que el fotògraf, conscient de l’ envergadura del seu acte, ha sabut crear en l’espai no visible de la càmera, en aquelles petites històries que ens condueixen cap a l’instant únic i irrepetible del clic de la càmera, trossos d’experiència, de vida en brut, que es resisteixen a l’instant, que mai es deixen atrapar totalment en la fina xarxa del negatiu, i que empenyen aquell que mira, el fotògraf, en la pulsió impossible, mai consumada, d’atrapar la totalitat de la vida en un instant.

    Només la consciència que sorgeix d’aquest espai de relació, d’aquest espai d’experiència, permetrà desactivar la torbació, el gest hieràtic i congelat, fent possible que aquestes dones es mostrin, s’expressin i despleguin tota la textualitat dels seus cossos, d’uns cossos que diuen de si mateixos, que parlen des de les seves formes com ho farien les paraules en el text, d’uns cossos que es transfiguren en signes que refereixen a uns significats, a una xarxa de significats, propis i aliens, que es baten i disputen sobre el seus càlids territoris íntims, ara si, descarnadament i orgullosament exhibits. Cossos que al mostrar-se diuen de sí, però que també diuen de l’altre, de l’autor, aquell qui posa el seu engany en escena, presentant-nos el simulacre com a autèntic, mostrant-nos el seu objecte, nou dones, com pedres brutes, sense polir, arrencades de la naturalesa, quan darrere el gest, darrere el clic sonor de la càmera, s’hi amaga una autèntica voluntat de domini, una voluntat que sigui des de la pura pulsió o des del discurs raonat i la premeditació de l’acte, està modelant el seu objecte des d’un lloc teòric, des d’un ordre simbòlic, el seu, un lloc que s’oculta a la mirada i des del qual s’està, malgrat tot, interpretant l’objecte, parlant a través d’ell, posseint-lo en la seva representació, per fer-nos arribar un univers particular i singular, una veritat, la de l’autor.

    Dones fortes_Rosa

    Ni són arbitraris els fons, neutres i austers, que cerquen despullar l’ànima de l’objecte, desposseir-lo buidar-lo de tot vincle extern amb el seu món, ni ho és la severitat dels enquadraments que en cap moment estalvien a la model la feina d’enfrontar-se amb els seus fantasmes, les arestes no desitjats dels seus cossos, que assoliran en la còpia la bellesa d’allò tràgic, d’allò autèntic i singular, d’allò que esdevé bell després d’una llarga i fatigosa lluita contra el temps, contra els rols socials, contra models imposats, contra la no acceptació del que som, una dura lluita que pren, en el cos femení, caires èpics.

    Fons i enquadraments i una il·luminació sense concessions, sense edulcorants, eines al servei d’un projecte, d’una posada en escena que cavalca entre el retrat i la crònica, entre la tendresa de la contemplació i la violència de l’anàlisi, entre la mirada desinteressada i el bisturí del cirurgià, doble perspectiva que reflecteix la visió de l’autor, probablement nascuda de la seva genealogia escindida, dividida entre dos universos creatius, l’art i el periodisme.

    Tot i que és cert que la fotografia significa sempre la mirada de l’autor, també ho és que mai pot deixar de significar el seu objecte, un cos, una mirada, que es resisteix a la força modeladora del subjecte, que pugna amb ell per imposar la pròpia narració de si mateix, que des de la seva voluntat de ésser, conquerirà, invariablement, un espai propi més enllà de la mirada de l’altre. Un espai imprevist emergeix de la trobada, una realitat nova que mostra, tant la veritat del subjecte com la de l’objecte, com un territori d’allò real emancipat de tota voluntat, independent i autònom, que supura a través de la càmera i que només es desvela des de l’ univers conceptual de l’espectador.

    Aquestes fotografies que observem només poden ser el producte d’un compromís, d’un espai d’intimitat, invisible a la càmera, en el que la mirada del fotògraf, una mirada masculina, negocia, pacta, vol anar a trobar una mirada diferenciada, una mirada femenina, que sap i vol reconèixer en els ulls que miren una veritat ètica inescrutable, un jo que ens interpel·la i ens demanda cura, afecte, reconeixement de la singularitat d’una vida, de cada vida. I és en aquest diàleg que es configura l’espai necessari perquè aquests cossos narrin en llibertat la pròpia consciència de si mateixos, que juguin i experimentin amb aquest desconegut, descobert a l’altre costat del mirall, que som nosaltres mateixos, i que els seus cossos sorgeixin no com a estereotipat objecte masculí de contemplació, sinó com a narració que significa al mateix temps un ésser i un estar en el món.

    Dones Fortes_ Miren

    Dones Fortes_ Miren

    El cos ens parla sempre des de la seva perifèria sensible, diu qui som i desplega al seu davant la seva pròpia narració, no en va el cos emana com una font d’identitat primera, és mitjançant el cos que ens coneixem i reconeixem i al mateix temps som reconeguts, és mitjançant el cos que diem qui som, ell ens disposa davant del món, ell diu el seu sexe, el color de la nostra pell, la nostra edat. Es per la forma com nosaltres posem el nostre cos en escena que els altres saben de nosaltres, és a través del cos que ens individuem, que ens presentem com a diferents davant del món, abans que res som cos, jo conscient i cos es fonen en una realitat indissociable que opera com un text, com un signe que significa el que som, com una narració que ens explica i detalla, un text, que malgrat tot se’ns oculta a nosaltres mateixos, de la mateixa manera que se’ns amaga aquella part del que som que només els altres coneixen i que només davant el mirall reconeixem. D’aquí ve la curiositat i perplexitat enfront la nostra pròpia visió, d’aquí en sorgeix la dificultat d’habitar el nostre propi cos davant la càmera, dificultat que no ha impedit a aquestes dones desplegar, davant la presència continguda del fotògraf, trasmudat en testimoni, en notari d’un prodigi, tota la multiplicitat de matisos, de registres, dels quals elles, dones, més que ningú són portadores, des de la seva privilegiada relació amb el cos. Per la seva proximitat a la natura, per la seva capacitat de donar vida per ser un altre i parlar des del cos a l’altre, per la seva capacitat de relació, perquè ancestralment s’han ocupat de tenir cura dels nostres cossos, de sanar-los i amortallar-los, pel silenci històric que han sofert i que ha fet que la seva veu es canalitzi a través del cos, de les emocions, d’un univers sensorial ric i complex.
    Des d’aquest univers conceptual, des d’aquest fet d’estar en el món, des d’aquest ordre simbòlic que els pertany, i des de la sensibilitat de l’autor per captar-lo, aquestes dones fan parlar els seus cossos, que diuen tendresa, que diuen amor, que diuen sensualitat, però que també parlen de temor, de frustració, de dolor, de cossos que es recullen sobre sí mateixos, que es mostren en tota la seva indigència, insegurs, vulnerables, cossos dèbils que parlen, però, d’una força infinita, de perseverança, de capacitat de lluita, d’orgull i del valor de lluitar per la vida, contra els seus monstres. Cossos que ens parlen del pas del temps, de les empremtes irremissibles del passat, de les que son amb el seu pesar o de les que varen ser el seu voler desig, del present, d’un present fugaç i efímer que projecta il·lusió i temor vers el futur, cossos que parlen de si mateixos i així parlen de tots, cossos que a l’obrir-se en la seva intimitat estan assolint el nucli central d’allò universal, d’allò íntim que tots podem reconèixer com apropi i que ens convida a obrir-nos a l’altre i a la seva diferència.

    Podem contemplar aquestes imatges en tot el que tenen de simulacre, de còpia de la realitat, de construcció formal, de llums i ombres, de masses i textures, però al meu entendre, si a alguna cosa ens estan convidant, és a acostar-nos a elles en la recerca de la seva realitat referent, de la seva condició d’empremta, d’alè de vida, de pell, d’afecte, d’emoció, que han quedat condensades, recollides, en les mirades d’aquests cossos, d’aquestes dones que ens recorden una vegada més que la vida brolla en la més inhòspita de les naturaleses, inclosa la del simulacre, la de la còpia. Potser, només per això, hi ha dones en aquest conjunt d’imatges, perquè elles són portadores de vida, perquè elles simbolitzen més que ningú aquesta connexió amb la naturalesa íntima de la vida, que saben tenir cura i mimar i que el fotògraf, Manel Sanz , cerca i troba, reconfortat, en la seva proximitat.

    Javier García

    Dones fortes
    exposició de fotografia #Donesfortes manelsanz.cat

  • Fem retrats: Oh, là, là!

    Fem retrats: Oh, là, là!

    Fem retrats: Oh, là, là!

    12.01.2018. Fem retrats al nou espai fotogràfic de Quei15bcn al barri del Parc i la Llacuna
    de Barcelona. Tu escolliràs el teu retrat en blanc i negra o color; Un retrat per valorar-te;
    per regalar-te; de record, per la família.

    Retrats oh , là, là és un retrat funcional i artístic. Tu escolliràs el teu retrat, en blanc i negre o color, un retrat per valorar-te, per estimar-te, per regalar-te; per la família, per les amigues . Un retrat perquè el necessites; un retrat personal diferent i únic.
    T’esperem a Quei15bcn carrer Wellington, 15 de Barcelona, si us plau, truca’ns
    al telèfon del cartell i t’informarem.

    Plató fotogràfic a Quei15bcn

  • Moritz i l’Hipermerc’art

    Moritz i l’Hipermerc’art

    Ara pots comprar art a la botiga de la Moritz de Barcelona. Fins el 7 de gener 2018 pots comprar pintura, escultura i fotografia de 32 artistes. Jo exposo la selecció de fotografies de la col.lacció Blau i fotos de nit de Barcelona.

    Exposició del 30 de novembre al 7 de gener 2018

  • Fòrum Veïnal de Treball i Cultura 2017

    Fòrum Veïnal de Treball i Cultura 2017

    Perquè neix el Fòrum Veïnal de Treball i Cultura?

    Naixem i morim cada dia, tant les persones com les organitzacions. Avui, neix i us presentem Fòrum Veïnal de Treball i Cultura a tots vosaltres, tant als que hi són presents com als que ens segueixen a través de les xarxes socials.

    Els promotors de Fòrum Veïnal de Treball i Cultura participem en associacions de veïns, organitzacions polítiques, culturals i socials de Barcelona. Fòrum Veïnal de Treball i Cultura som un grup de dones i homes, veïns dels barris de Fort Pienc i El Parc.

    Estem creant un nou espai on reunirem, un cop al mes, a productors- pensadors- executans- espectadors-oïents–activistes del món de la cultura i del món del treball.

    Per tal de trobar-nos a l’aixopluc d’un sostre, per cremar llenya i fer bullir el brou de les idees , al voltant del treball i de la cultura, d’avui a Barcelona i a Catalunya.

    Barcelona, gener 2017

    El Fòrum Veïnal neix per donar a conèixer què fem per al treball i la cultura a Barcelona

    Davant de la necessitat de visibilitat els temes de la cultura i del treball a Barcelona, ha nascut el Fòrum Veïnal de Treball i Cultura.

    El Fòrum el composen espectadors i productors de cultura i treball, i principalment desenvolupen la seva activitat a dos barris de Barcelona, el Fort Pienc i el Parc. Un dels motius de la seva existència és el d’incloure a l’agenda dels diferents barris de Barcelona tot allò rellevant relacionat amb la cultura i el treball, temes massa oblidats. Els promotors d’aquest Fòrum participen en associacions de veïns, organitzacions polítiques, sindicals, culturals i socials de Barcelona.

    Estan creant un nou espai on productorVolver a casa con 50 añoss, pensadors, executants i activistes del món de la cultura i del món del treball puguin ser escoltats i debatin en un ambient apropiat. Les trobades en el Fòrum Cinema serveix per trobar-se l’aixopluc d’un sostre i fer bullir el brou de les idees d’avui a Barcelona i a Catalunya.

    El Fòrum vol, durant la festa major del Fort Pienc, presentar-se amb una acció on expliqui plàsticament que són i que volen ser.

    L’activitat actual és fer un cine-fòrum al Centre Cívic Sandaru, el segon dilluns de cada mes. La propera programació és:

    24 d’abril, dilluns, PRECARIETAT LABORAL. Documental La Ley del Mercado. Convidats: Carles Hernández, treballador d’un call center (telemàrqueting) i un component de l’Assemblea d’aturats de Barcelona.

    15 de maig, dilluns, PENSIONS. Pel•lícula: Gràcies Patró (2015). Convidada: Miren Etxezarreta, especialista pensions públiques, economista e intel•lectual d’esquerres.

    12 de juny, dilluns, EL FUTUR DEL TREBALL. Documental: In the said boat (2016) Convidats: Rudy Gnutti (director del documental) i Daniel Raventós (especialista en la Renda Bàsica)

    L’activitat del Fòrum va començar al Febrer 2017 amb la presentació del documental Ajoblanco, crònica roig i negre de David Fernández de Castro. El març el documental Volver a casa con 50 años de Victoria Bermejo amb la presència dels dos directors i convidats coneixedors de la cultura i el treball.

    No estamos solos

     in the same boat

  • Els Balust i el Pallars Jussà

    Els Balust i el Pallars Jussà

    He rebut el 29è Premi Pica d’Estats per aquest  treball al millor reportatge d’internet de la Diputació de Lleida

    Manel Sanz

    El meu cognom és Balust per part de mare. La Lola, la meva mare, va néixer el 1916 a El Pont de Claverol al Pallars Jussà. El meu avi, el seu pare al Pallars l’en diuen padrí, era raier, i va neixer a Claverol el 9 d’octubre 1877. El Pont de Claverol és a un centenar de metres de la Pobla de Segur. Els dos pobles estan dividits pel riu Noguera Pallaresa, d’aigües ràpides que  arriben al pantà de Sant Antoni. El riu perd el seu nom al congost de Mu i acaba desembocant al riu Segre.

    foto: manelsanz
    Espai Raier La Pobla de Segur  foto: manelsanz

    La construcció de l’embassament de Sant Antoni va començar l’any 1912, expropiant les terres i els masos a moltes famílies. El 1917 els Boixareu que tenien la finca, un molí i terres es van haver de traslladar al Pont de Claverol. Vint anys després la Noguera Pallaresa torna a passar per damunt de les cases del Pont.
    L’octubre de 1937, les importants pluges produïdes a Viella, van provocar el creixement de l’embassament de Sant Antoni, fins a cobrir una part del Pont de Claverol. Hores més tard es va generar un tsunami, va arrossegà totes les cases que eren en la conca del riu, i va deixar sense habitatges a nombroses famílies, entre elles els Boixareu i els Balust. La Trini ens explica en el vídeo com les van rescatar a ella, de pocs dies de vida, i a la seva mare.


    Els Balust i el Pallars Jussà
    No hi són tots; aquest reportatge parla d’alguns dels Balust. Tampoc hi són representades totes les terres del Pallars Jussà. Els Balust dels que parlarem més avall viuen a la Pobla de Segur, a Salàs del Pallars, a Toralla i a Bellaterra -Barcelona-. Tots han nascut al Pallars Jussà i tots porta’n el mateix cognom, uns del pare i d’altres de la mare.
    El Martí Balust tenia 15 anys quan l’empresa E.N.H.E.R. va tancar la fàbrica de ciment a Xerallo. Això va provocar que la seva família canviés el seu paisatge prepirinenc pel mar a la ciutat de Tarragona. En Martí va patir els temors de l’adolescència. Es va ajuntar la desubicació personal i el canvi de territori.
    L’Anna Balust sempre ha viscut entre la Pobla de Segur i Salàs de Pallars. Ella i el seu marit, Joan Fàbregas, excel·lent escultor, viuen a la Torre Barta i  han convertit la Torre en una lliçó d’història de Salàs del Pallars. Ella se sent molt Balust, el seu pare, l’Elies era tot un personatge: campaner, jutge de pau, agutzil i escombriaire.
    La Carmen i la Trini Boixareu Balust són germanes, la Trini és la gran. Les dues van fer el mateix camí, va ser en uns anys de diferència, van arribar a Barcelona. Les van acollir a la residència de monges de la Sagrada Família, al carrer d’Avinyó. Avui és un col·legi de la mateixa congregació. La Trini es va convertir en una executiva d’Aceros Boixareu. La Carmen en una infermera; per a ella anar a Barcelona, i després a diferents ciutats d’Europa, va aconseguir la seva independència.
    Cada persona és un món, com diu el refrany. La Júlia Balust de gairebé 80 anys, viu a Toralla, i durant l’entrevista, la memòria del seu pare hi és present. Un Balust, en Saturnino, que va morir a la presó de Lleida durant la postguerra. La seva culpa, ser roig. La Júlia està a punt de recollir un document de la Generalitat de Catalunya que certifica la nul·litat de ple dret del judici del seu pare.


    Els orígens dels Balust
    Va ser una novetat per a mi, trobar un antic poble amb el nom de Mas del Balust. Al terme municipal de Salàs de Pallars, en la serra de Sant Marí, està situat el Mas, avui en ruïnes. L’antroponímia, la branca que estudia els noms propis, no ha estudiat aquest cognom. Però el lingüista Joan Coromines en els seus estudis sobre etimologia diu que «Balust procedeix d’una arrel bascoide bastant comuna en català, potser emparentada amb el basc.»
    Algun dels Balust que he entrevistat no coneixien l’existència d’aquest Mas. En l’actualitat un dels Balust de Salàs és el propietari del Mas.
    Aquest arbre genealògic correspon als nascuts al Mas del Balust. Està  signat pel capellà Manuel Lluent i Balust a Torallola, 1 de setembre de 1921.

     

    Arbre genealògic Casa manso de Balust- ACPJ _Glòria Gelabert . Arxiu Pallars
    Arbre genealògic de Casa Manso de Balust- ACPJ _Glòria Gelabert. Arxiu Pallars

    Pascual Madoz, en el seu Diccionari Geogràfic d’Espanya publicat en 1849 diu del Mas de Balust «que posseeix una pedra, que li donen els naturals, un valor extraordinari per la seva celebrada virtut, per curar els núvols dels ulls, la pedra dels quals, segons s’assegura, fa 500 anys que pertany a aquesta casa.» El cognom Balust ve de lluny, segons Joaquim Miret i Sans, des de l’any 1214.
    La Sílvia Romero treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística del Pallars Jussà. Ens descobreix els moviments de població del Pallars, des de l’època medieval fins avui. Ara és difícil d’entendre com era el Pallars, cent anys enrere, però la demografia i la història ens ho expliquen.

    Cervesa artesanal Mas Balust: La imatge de la marca és l’àguila bicèfala, emblema dels Comtes del Pallars. foto:manelsanz

    L’emigració volguda, l’emigració per obligació
    Les terres es queden i les persones marxen. Com diu el tango Caminito de Carlos Gardel:

    Desde que se fue,  triste vivo yo, caminito amigo, yo también me voy.

    La pressió demogràfica i les crisis alimentàries que va patir el Pallars van fer que les persones es desplacin a la recerca de feina, per sobreviure a les crisis econòmiques. «Tenim molts familiars a Xile i a l’Argentina, a més de Barcelona i a Lleida.» assevera la Sílvia Romero.
    El 1954 la Trini Boixareu Balust, amb 16 anys d’edat, decideix anar a estudiar comerç a Barcelona. Viu en una residència de monges al carrer d’Avinyó, on resideix amb 100 noies més de tot Espanya que, igual que ella, treballen a Telefònica i estudien a la universitat.
    Per a la família del Martí Balust l’emigració a Tarragona no és desitjada. L’empresa elèctrica ENHER, on treballava el seu pare, decideix tancar la fàbrica de ciment de Xerallo, que proporcionava el mineral per a la construcció dels embassaments. Els familiars es desplacen on els ofereixen una nova feina, en aquest cas, a Tarragona.
    El cas d’Anna Balust és molt diferent. La seva mobilitat laboral es desenvolupa a la comarca del Pallars. Les seves ocupacions han estat diverses, des de treballar en una cooperativa tèxtil o una carnisseria, fins a crear una empresa de neteja. En un moment de la seva vida, va tenir cura dels seus pares i va deixar d’estudiar. Des de l’any 2013 obre al públic la Torre Barta, un edifici singular catalogat com Bé Cultural d’Interès Nacional, que inclou una torre de defensa i part de la muralla que antigament protegia el nucli urbà.
    Amb 17 anys la Carmen  volia conèixer l’experiència de viure fora del cercle familiar. En el moment de la seva marxa, vivien quatre generacions a casa, la convivència era difícil.  La Carmen va compartir amb la seva germana la residència de monges.
    El cas de la Júlia és diferent. Va néixer el 1937, en plena guerra civil molt a prop del front de guerra. Durant la postguerra, al seu pare el van empresonar, moriria cinc anys més tard, diu la Júlia, de pena. A les hores la Júlia emmalalteix de pulmonia, la seva mare i els seus oncles, que no tenen fills, decideixen que per sanar el millor és traslladar-la a Cabdella, a quaranta quilòmetres més al nord, a 1400 metres d’altitud. Diuen que l’altura ho cura tot, també la gana.

    Els treballs dels pares i dels padrins
    Abans de la inundació de la vall per la construcció de l’embassament de Sant Antoni, el pare de Trini era moliner a casa Palau. La seva mare era modista «una de les millors dels Pirineus, ja ho pots dir. La mare va demanar diners per comprar una màquina de cosir a la serradora, on treballava.»

    En els anys trenta, a moltes empreses, el salari el sol·licitaves, i calia justificar en què volies gastar-te’l.
    La mare de la Júlia es va quedar vídua molt aviat. Ella desenvolupava el treball de la dona i de l’home. La Júlia va ser filla única. Les feines dels pares i de les mares dels nostres Balust, van ser d’allò més heterogenis.
    l’Anna té 54 anys. A la seva mateixa edat, la seva mare, va començar a emmalaltir del cor. El pare, l’Elies, era tot un personatge. Treballava al camp, cuidava de les bèsties, i va arribar a ser jutge de pau.
    El pare del Martí, durant l’època que van viure a la Pobla, va estar treballant en la construcció de les centrals elèctriques del Pallars i la seva mare, com moltes dones, cuidant-se de la família, i va realitzar tasques per altres cases del Pallars.
    Mentre estan l’avi de la Carmen, Josep Balust, que era raier, feia llargues temporades fora de casa, sobretot a l’estiu, ja que la seva feina era baixar la fusta pel riu Noguera Pallaresa. L’àvia, Carmen Sorigué nascuda a Hortoneda no va anar mai a l’escola, no n’hi havia. Ella administrava la casa, la família i el dia a dia de les feines del camp i del bestiar.

    Com s’aparellaven els Balust
    Avui dediquem una part del nostre temps a les xarxes socials, és una manera més de poder conèixer altres persones. Ens donem d’alta en aplicacions mòbils com Tinder. Albert Molins ha publicat a La Vanguardia que «cada dia 26 milions de persones s’aparellen a través d’aquesta aplicació.»
    Però a diferència d’avui,  a principis del segle XX, la padrina de la Júlia va conèixer el seu marit a través d’una mitjancera. El mateix que va passar amb la seva mare.
    La Trini, dona, decidida i dirigent, va entrar a treballar el 1954 a Aceros Boixareu i, l’any 1967 es va casar amb el Joan. Ella realitzava la selecció de personal de l’empresa i va fitxar el que després seria el seu marit.
    El Martí va arribar a Tarragona el 1974 i va viure allí fins a l’any 2000. Allà va conèixer a la seva actual parella, vídua amb dos nens. La parella va decidir tenir un fill i es traslladen a Barcelona.
    L’Anna, amb aquesta alegria i energia desbordant, i amb l’orgull pallarès, va aconseguir que el seu marit es traslladés a viure de la Pobla a Salàs.


    Les feines dels protagonistes
    La Carmen va estudiar infermeria a l’Hospital Clínic de Barcelona. Els seus coneixements, adquirits en diferents països europeus, la converteix en una defensora d’un altre tipus l’ajuda que necessiten les persones malaltes.
    La seva germana la Trini, la germana gran, va desenvolupar la seva activitat professional durant 48 anys a la mateixa empresa. L’empresa tenia la seva central a Barcelona. Va començar netejant la pols i omplint d’aigua els sellons, que diuen en pallarès, els càntirs. Més endavant va aconseguir ser la secretària del senyor Boixareu, propietari de l’empresa d’acer. Fins a arribar a ser-ne la responsable de compres. Es va jubilar quant tenia 65 anys. L’empresa els últims anys havia canviat molt.


    Dificultats en la feina
    La Trini va ser i és una dona del seu temps. Després de casar-se amb en Joan Degollada el 1967 es van traslladar a Sevilla, per  organitzar un magatzem i per gestionar les diferents delegacions de l’empresa d’Andalusia, d’Extremadura i de Canàries. L’empresa Boixareu va introduir l’acer a Espanya durant els anys cinquanta. La Trini malgrat ser una executiva a principis dels setanta, encara alguns clients li preguntaven «però, vostè ven estampetes?» La seva condició de dona generava desconfiança.
    El món de la Júlia va ser i és a Toralla. Mentre el marit va treballava d’agent rural, ella feia de tot «m’encarregava de la granja, sembrar, de tot … Avui em trobo sola i encara sort que tenim la televisió.» A Toralla hi ha censats 27 habitants.
    La Carmen va rebre diferents ofertes de treball per exercir com a responsable d’infermeria «però si no és com jo ho entenc, no les vull.»
    Va seguir treballant en un centre públic, al barri de la Bonanova de Barcelona.


    El català del Pallars, el més conservador de la llengua catalana
    La Sílvia Romero
    va escriure la seva tesi doctoral en el 2001 sobre la supervivència o no del pallarès en l’àmbit formal de l’Administració Local. Les conclusions són que el pallarès està en regressió i en alguns casos en fase de desaparició. Això és degut al fet que a les escoles s’utilitza el català central. També al nivell de formalitat que s’utilitza a les administracions. Per contra, el pallarès en l’àmbit familiar està ben viu.
    Les principals diferències, entre el català estàndard i els dialectes locals, són fonètiques i lèxiques.
    Per conservar i donar a conèixer el pallarès existeixen diferents associacions sense ànim de lucre com Parlapallares.cat i cambuleta.cat que són projectes culturals que volen fomentar l’ús de la parla pallaresa. Els Balust ens parlen amb la seva fonètica pallaresa.


    La transformació del Pallars Jussà
    L’aposta actual pel canvi productiu del Pallars Jussà està marcat per la transformació del sector agroalimentari. La ramaderia, la vinya i els productes agraris són la base per potenciar les petites indústries amb productes de gran qualitat. A més a més hi ha un turisme especialitzat en rutes per les centrals hidroelèctriques, per les vinyes i de turisme geològic. Aquí es troba la Conca de Tremp-Graus de gran importància geològica en l’àmbit mundial. El paisatge també és un reclam per a nombroses famílies.


    Els records de la fira de pota rodona a Salàs
    L’Anna Balust va néixer el 1963 hi ens explica la relació dels firandants i els veïns de Salàs, durant la fira del bestiar de peu rodó, és a dir, de les mules. Era una fira de les més importants de la Península. Ella ho recorda per boca de la seva germana i de les històries que explicaven a casa: «totes les cases formaven part de la fira, aquí se cedien les habitacions als firandants i els propietaris baixaven al paller a dormir amb tota la família.»
    En Josep Maria Espinàs en el seu llibre L’última Fira de Salàs 1959 reeditat el 2009, ens explica la relació que té la llibertat i la Fira de Salàs: «Llibertat vol dir compradors. L’abundància de compradors dona als venedors llibertat de venda. Si és un any amb pocs clients cal vendre de seguida, per no quedar-se amb els animals lligats a l’argolla. Si hi ha llibertat. El venedor es troba en una posició més còmoda, que li permet de no precipitar-se a l’hora de fer el tracte.»
    La segona quinzena del mes de novembre, de cada any, s’intenta recordar a través de diferents actes, que aquesta fira va ser una de les més importants de la Península Ibèrica.

    Agraïments:  Anna Balust, Carmen Boixareu, Júlia Balust, Martí Balust, Noemí Caballer, Sílvia Romero, Ariadna Armero, Trini Boixareu, Guillermina Subirà, Rosa G.Baselga, L’Ajuntament de la Pobla de Segur, L’Ajuntament de la Conca de Dalt, L’Espai Raier la Pobla de Segur,  L’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, Museu Epicentre de Tremp,  Consorci per a la Normalització Lingüística del Pallars Jussà i Maite Prats.

    Imatges del Mas de Balust i de la Fira de Salàs de Pallars. ACPJ/Fons Jordi Mir i Parache. imatges nº 842, 843, 845 i 846.

  • Retrats de la gent del barri 2017

    Retrats de la gent del barri 2017

    cartell anunciador busquem fotògrafs i models Retrats de la gent del barri 2017
    cartell anunciador busquem fotògrafs i models Retrats de la gent del barri 2017

    El meu paper en el projecte Retrats de la gent del barri és la idea, el projecte, la curació i la implementació el 22 de maig 2017, dia de la inauguració al Centre Cívic Sandaru i en 18 botigues del barri del Parc de la Ciutadella de Barcelona.

    El projecte bàsicament consisteix en: » Des del primer moment, els organitzadors hem tingut present la idea d’implicar, propiciar i potenciar als veïns i veïnes del Parc, com subjectes actius del barri a través de la cultura.»
    Des del moment de la inscripció, fins a l’últim minut, hem creat el clima necessari perquè els veïns i veïnes indecises, mostressin la seva identitat davant de la càmera. Deixar la teva imatge en mans d’uns desconeguts sempre genera incertesa.
    Una bogeria com aquesta no és possible sense la implicació de les persones de l’Associació de Veïns i Veïnes del Parc i dels organitzadors.
    Aquest és un projecte construït des de zero. Els components de l’organització ens coneixíem de vista. Els fotògrafs i els models es van conèixer en el plató fotogràfic en el Sandaru, el 3 de maig de 2017.
    Els patrocinadors han estat bàsics per fer possible “Retrats de la gent del barri”.

    Agraïments: A Petra Aanderud (model cartell-3 de maig). Conchita i Lluís (models cartell -22 de maig)

    Als models: Luis i Conchita, Kris Broto, Juan Francisco Sanz, Carme Mendez, Montse Castany i Leire, Judit Lafuente, Blanca Nieto, Alba Lafuente, Marta Vazquez, Marta Huerta, María Martinez, Eva Vazquez, Laura Esteve, Oriol Moreno, Nens dibuix Quei15bcn, Maria Teresa Diaz, Leonardo Climent, Toni Segarra, Juan Gómez, Ana Gimenez, Aitor González, Rosa Mengual, Pedro Espinosa, Lucia Hernandez, Àlex Nogales, Sonia Nievas, Marc Caballero, Juan Alonso, Eunice Marina, Carlos Marcos, Rosario Melgar, Maite Hidalgo, José Antonio Herrero.

    Als fotògrafs: Lucho Zuniga, Eva Ferrera, Aitor Etxebarria, Marta Cornejo, Jiri Adamovsky, Alfons Sánchez, Eustasio Pérez, Cristiano Gattuso.

    Els patrocinadors: Associació de comerciats del Parc i la llacuna, Angle, Kitoli- Shooters Film Lab, Fotok, Profoto, Quei15bcn/tallercreatiu

    Els botiguers: Àngle, Clínica Veterinaria Ciutadella, Papereria Dumbo, Acadèmia BM31, Quesos Barcelona, Bodega Xifré, Quei15bcn, Xoco Xavi, Restaurant Santa Fe, Farmàcia Laura Subias, Ferreteria Nàpols, Farmàcia Teresa M. Jové , Modify Tattoo, Perruqueria Enrique, Pizzeria “El Restaurant del Barri”, Barcelona Amigo 24, Ítaca, Aquí hi ha Molla, Anytime Fitness Ciutadella, CrossFit Poblenou, Babol Burger Hamburgueseria.

    Fotògraf ambient i edició de video. Eustasio Pérez

    Disseny cartells: Rosa G. Baselga (Quei15bcn/tallercreatiu)
    Música de video: Mark Aanderud
    Organitzadors: Quei15bcn i Associació veïns i veïnes de l PARC
    Idea i Curador del Projecte Retrats de la gent del barri: Manelsanz.cat

    Presentació del projecte al Centre Cívic Sandaru. D’esquerra a dreta: Representat del CC Sandaru; Conseller tècnic Districte Sant Martí; AAVV, Manel Sanz, Fotògraf i model.

    Barcelona, 23 de maig 2017

    Video de les fotografies exposades al CCSandaru i les boigues

    Vídeo ambient de la sessió 3 de maig 2017 (fotògraf Eustasio Pérez i Lucho Zuniga )

    Vídeo de BTV noticies 73. 27 05 2017 Reportatge 2 edició Retrats de la gent del barri 2017

    cartell anunciador inauguració Retrats de la gent del barri 2017
    cartell anunciador inauguració Retrats de la gent del barri 2017